Del text que llegim aquest diumenge (Mt. 5, 17-37), que està situat pocs versets després del relat de les Benaurances (Cf. Mt. 5, 1-11), en podem seleccionar alguns aspectes per comentar.

D'una banda, el fragment ressenyat al començament cal llegir-lo a la llum de les instruccions de Jesús a la multitud de seguidors, contingudes a les Benaurances. Hi ha un abans i un després. Efectivament constatem que Jesús afirma que no ha vingut a anul·lar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó a dur-los a la plenitud (Cf. Mt, 5, 17). Ell ens ve a dir que no hi ha hagut cap trencament entre l'Antic i el Nou Testament. Jesús ha vingut a actualitzar la llei, a posar-la al dia, com diríem avui, parlant amb un altre llenguatge i fent esment a la compassió, la pacificació, la justícia, la humilitat, la netedat de cor i més endavant, en perícopes immediatament posteriors, al sentit de l'almoina, de la pregària, de l'estimació als enemics... Paraules que són un indubtable avanç no únicament en l'aspecte estrictament religiós, sinó també en l'antropològic.

D'altra banda, ens cal llegir molt atentament el verset següent (Cf. Mt. 5, 20), i que diu així: «Jo (Jesús) us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del Cel». És un dur al·legat contra els Mestres de la Llei, acusant-los de la seva injustícia i d'empoderar-se de la Paraula de Déu, fent-la servir per llurs interessos espuris. Tal acusació és adreçada també als fariseus, gent pagada de si mateixa, que compleixen la Llei, que fan bones obres, però les ventilen als quatre vents i els agrada figurar com els millors, deixant de banda els qui no se n'acaben de sortir i romanen en un racó, oblidats. Els fariseus no s'adonen que van errats i s'obliden que una vida en plenitud demana sobretot irradiar un autèntic esperit de servei, sense ser però el criat de ningú.

Ja als nostres dies, l'acusació de Jesús és un avís seriós per als qui, en una clara demostració d'injustícia, es pensen que la seva opinió és llei, no escoltant, i en definitiva, menyspreant l'opinió d'altri i nogensmenys, també és un toc d'atenció per als qui posen pals a les rodes a iniciatives ben lloables i que amb massa freqüència els agrada figurar i sortir a la fotografia de torn.

El papa Francesc, des de la seva residència de Santa Marta, ens dona un exemple fefaent d'autenticitat evangèlica, renunciant a palaus i/o palauets, i centrant el seu pontificat en l'acolliment i l'escolta de la bona gent -que n'hi ha més del que ens pensem-, de l'humil, del desvalgut, de l'exiliat, i tot això de la forma més natural i discreta. Com Déu mana.