No digueu que no som un país singular, excepcional, fora de sèrie, mai vist ni imaginat en cap altre latitud. Tan aviat diuen que tenim dos presidents com que no en tenim cap. O que en tenim un, que no se sap ben bé si pot exercir el càrrec o no....
Seguir els passos del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat, en els darrers anys no està a l'abast de qualsevol. Només uns quants especialistes podrien resumir, ordenar i explicitar tot el que s'ha vist i dut a terme, o no, en aquest període de temps, al qual en algun moment haurem de posar nom.
És habitual en la història dels pobles posar nom a cicles determinats, períodes d'especial importància o successos que han marcat època. Sense cap mena de dubte, els darrers 8 anys han estat una cadena de fets mai vistos ni imaginats en cap altre país democràtic del món occidental. Pertoca, doncs, posar-hi nom.
Un dels noms possibles, gens original, podria ser «els anys del procés», un altre d'adient podria ser «els anys del seny perdut» i, per què no, «el període imaginari». Tinc altres noms al cap, però deixo que entre tots siguem capaços de descriure l'època viscuda. No acabada, però sí fracassada, en els seus objectius principals.
I dic no acabada, perquè, ara mateix, tenim un curiós dilema. Tenim dos presidents? No en tenim cap? Alguns dels més il·luminats i inflamats independentistes reclamen la presidència del fugitiu Puigdemont, i alhora, el president -delegat Quim Tor-ra. Però, passa que el delegat pot haver perdut la presidència quan ha perdut l'escó de diputat. Perquè, si per ser president, s'ha de ser diputat, se suposa que quan deixes de ser diputat deixes de ser president, o no?
Doncs uns diuen que efectivament, i altres que no ho veuen clar. Modestament, jo crec que tenen raó els segons, i que si el president perd el càrrec de diputat deixa de ser president. És una simple deducció lògica, però com que el nostre país ha abandonat tota lògica i tota relació amb el món real, ja no se sap què dir ni què fer.
Jo tinc clar que si en els meus anys d'alcalde de poble petit m'hagués trobat que a l'arquitecte municipal, o a l'enginyer, veterinari o metge, els haguessin retirat la titulació, no hauria permès la seva continuïtat al càrrec. I encara menys, signar i donar fe de cap actuació municipal, no hagués estat el cas que algú les hagués impugnat i els tribunals li haguessin donat la raó.
Perquè, algú s'ha imaginat el que pot passar si algú dictamina que el president no ho és, perquè ja no és diputat ? Això suposaria donar per no vàlids tots els consells executius celebrats, tots els decrets, totes les accions i actuacions dutes a terme, des del primer dia, de la pèrdua del càr-rec... de manera que fins i tot els pressupostos es podrien considerar viciats, d'origen i quedar invalidats.
No digueu que no som capaços d'imaginar situacions, impensables, mai estudiades ni mai vistes en cap altre país del món. Segur que anys a venir totes les facultats de Dret del món, dedicaran un màster, a l'estudi i valoració d'aquests anys, viscuts a Catalunya. Ben pocs juristes són capaços de digerir tantes novetats, tantes accions imaginatives com les que han dut a terme, els nostres parlamentaris, i amb ells, els consells executius de la Generalitat. I la cosa continua. Algun dia veurem la llum final?
