Quan el meu fill gran es queda sense arguments per explicar-me amb pèls i senyals que el seu germà més petit és qui ha començat la picabaralla em diu, amb posat de derrota i amb to de resignació: «Tu no saps què és ser el germà gran», i se'n va donant la conversa per acabada i deixant-me sola perquè hi rumiï. Ho fa sovint i li agraeixo que m'enviï al racó de pensar. M'omplo tant la boca reclamant-li que tingui esperit crític, que qüestioni el que veu, el que llegeix, el que li diuen, que trobo just que em torni la lliçó com un bumerang. Té tota la raó. No sé què és ser la gran. Sempre he estat la petita, fins i tot a la meva colla d'amigues d'adolescència ocupo l'última posició cronològica. La lletra del primer cognom tampoc no em va ajudar gaire i quan passaven llista a classe, també, era de les últimes que anomenaven.
Vaig néixer un migdia calorós a les acaballes d'un estiu que ja plegava veles. Van anar a buscar la meva germana a escola perquè estigués a prop meu en els primers instants de vida, i s'hi ha quedat fins ara. Com a tota família que s'apreciï també tenim la nostra història minúscula. A casa, és recurrent recordar que soc en aquest món gràcies a ella. Va ser ella la que volia una germana -en femení- i va ser ella la que va escriure una carta als Reis demanant-me. Després, és clar, els meus pares van prendre part en l'afer. Quan va arribar l'hora de decidir amb la meva parella si volíem tenir criatures, vam estar d'acord que en tindríem dos, de fills, perquè tinguessin germans. Sé que no hauria estat cap trasbals que aquest nen que ara se'm queixa, i que camina contrariat perquè no sap com encaixar una relació que alterna crit-cop-abraçada, fos sol. No hi ha circumstàncies idíl·liques i totes les relacions tenen arestes. Però l'experiència personal pesava. I encara pesa molt.
Una germana és un tros de pare i mare, una versió semblant però diferent de tu. És algú fet de la mateixa matèria primera, alimentat amb els mateixos guisats, canelons i tomàquet d'amanir, criat entre les mateixes parets, taules, cadires i música, pentinat amb la mateixa colònia i que ha crescut davant del mateix mirall que tu, que ens ha mostrat, dels adults, pors, frustracions, alegries, il·lusions i una història comuna. Una germana gran sempre va al davant, et mostra el camí, aguanta esbroncades, t'ensenya estratègies per aconseguir dels pares el que vols, t'educa en el riure quan la riallada és espontània i quan encara no saps que serà justament el riure franc el paràmetre que et servirà de mesura per triar les amigues que esdevindran germanes en el futur. Una germana o un germà també pot ser un rival, un emprenyador, una nosa, però sempre serà un còmplice i l'únic testimoni d'un temps. Em penso que tieta i nebot necessiten una conversa entre germans grans.
