La cancel·lació del Mobile World Congress del 2020, un dels esdeveniments de més renom mundial dels que tenen lloc cada any a Barcelona, a causa de l'epidèmia de coronavirus, mostra fins a quin punt el món està canviant. De malalties contagioses, plagues, pestes i pandèmies diverses n'hi ha hagut sempre. Tots els estudiosos de la història de Catalunya ens recordarien de seguida l'anomenada "pesta negra" de 1.348, molt mortífera i que va rebaixar notablement, tot de cop, la població catalana. Sembla que se'n pot situar l'origen a les estepes de l'Àsia Central i, per descomptat, va trigar anys fins que va arribar a Catalunya. El coronavirus no és aquella pesta negra medieval, els coneixements i els recursos mèdics d'avui són extraordinàriament més grans que al segle XIV, l'alimentació i la higiene en general són molt millors, etc. Però alhora hi ha també factors nous que han afavorit la ràpida i insòlita difusió del coronavirus. Un d'ells és l'extrema mobilitat humana que fa que en un sol dia milers i milers de persones vagin d'una banda a l'altra del planeta. Evidentment, el coronavirus també ha agafat l'avió i en unes quantes hores ha saltat de la Xina a Austràlia, a Europa o a Amèrica. I aquesta és una de les grans transformacions que s'accentuarà en el segle XXI: el món es va fent petit i cada vegada tot hi circula i flueix amb més velocitat. Tant si són virus, com si són modes, idees, coneixements o informacions, que poden ser del tot certes, poc creïbles o gens. O informacions que generen sobretot onades o epidèmies de por o d'inseguretat, que és justament allò que deu haver fet cancel·lar -probablement amb un fonament si més no discutible- el Mobile World Congress d'aquest any a Barcelona.

Una altra greu qüestió, més enllà de les picabaralles polítiques del moment, està trucant cada dia a la porta. L'Organització Meteorològica Mundial, i molts experts i científics de tota mena segueixen avisant, alarmats, que el creixement de la temperatura mitjana és molt més ràpid del que es preveia fins ara. I que sense mesures contundents i immediates és del tot segur que la situació empitjorarà ràpidament. Tothom ha pogut comprovar prou que el clima s'ha extremat, que aquest mateix any ha fet ben poc hivern i que es tendeix a passar de llargs períodes de sequera a pluges torrencials i inundacions. Però la qüestió encara és més complexa. El canvi climàtic és també allò que empeny milers i milers d'emigrants cap a Europa perquè qui no pot viure al seu país no pot fer altra cosa que arriscar-se a marxar-ne. Si la temperatura va pujant i les sequeres augmenten, milions de persones cercaran altres llocs per viure. A qui toca, doncs, de prendre decisions? Qui ha d'adoptar mesures dràstiques i segurament poc populars? El fet és que els nascuts en aquest segle toparan de ple amb el problema que la generació dels seus pares i avis -o sigui, nosaltres- no vam gosar d'enfrontar. Podem anar xutant la pilota endavant i pensar que ja hi haurà algú, algun dia, que se'n farà càrrec ?

Davant d'això, bona part del joc polític habitual són batalletes poc transcendents. És cert que també al nostre país comença a créixer la preocupació pública i social pel futur del medi ambient. Seria ben positiu que Catalunya, capdavantera en el seu moment en àmbits tan diferents com la industrialització, la renovació pedagògica o el turisme, formés part dels països més avançats del món en la lluita contra el canvi climàtic. Que es plantegi ser la Finlàndia o la Dinamarca del Mediterrani. Però per ser-ho cal que encara augmenti més la consciència col·lectiva i els esforços individuals per arribar-hi.