El gran Ornette Coleman s'acosta al gran Keith Jarrett i li deixa anar, admirat: «tio, tu hauries de ser negre!». Jarrett li respon: «ho sé, ho sé, hi estic treballant». El pianista explica aquesta anècdota perquè, tot i que prové d'europeus blancs, sembla afroamericà. Sí, la gent sembla coses. Tots, depenent de cada país, tenim perfectament clar quins trets físics fan més probable una adscripció cultural i quins en fan més probable una altra. Pretendre negar-ho és, senzillament, ridícul. A Catalunya, sobretot entre els joves, cada cop resulta més aventurat relacionar aspectes, identitats i llengües, i potser arribarà un dia ideal en què la lectura racial i de gènere haurà desaparegut i els trets físics seran indetectables pels nostres ulls. Tant de bo. Però això serà demà. Avui, de moment, Keith Jarrett no sembla blanc i jo no semblo escandinau. Mentrestant, resulta que els catalanoparlants tendim a adreçar-nos en castellà a qui veiem trets físics africans, asiàtics o andins. És un comportament absurd, que menysté l'interlocutor i minoritza perillosament el català. Cal dir-ho ben alt i corregir-ho. Però hi ha qui pretén que aquest és un raonament racista. Alguns ho fan intoxicats de papanatisme políticament correcte; altres ho fan perquè la defensa del català els exaspera i l'ataquen amb la pirula verinosa del supremacisme. És genial: justament aquests són els que, des de fa uns quants anys, parlen castellà al Parlament per semblar més espanyols i pacten encantats amb els racistes confessos de Vox. Aquests semblen hipòcrites tòxics i sí, resulta que ho són.
