L'última conversa

Adiferència de totes les trobades anteriors, sabíem que aquesta seria la darrera. I que al final arribaria el moment, tan terrible, d'haver-te de dir adeu. Un adeu definitiu, perquè el xiulet del tren que s'emporta les ànimes de tornada a casa ja s'anunciava al final del darrer revolt. Potser per això no callàvem, per no sentir-ne la fressa. Parlant sense parlar de res i parlant de tot, vas bromejar encara amb la paradoxa dels biografiats Vallverdú i Rovelló assistint al funeral de l'Aloy, el seu biògraf. En l'habitació clara de l'hospital, diumenge passat, fins i tot el dolor era blanc, clement, amable. I en el dol pressentit, la teva Fina parlava de la bellesa que emergeix, com una rara flor, en els moments més aspres i difícils. També l'amic Llorenç, de qui deies endur-te'n la intel·ligència i la ponderació, va parlar dels records recordats i dels records generats, amb la complicitat calladament inquieta del Marc. I junts vam recordar amics absents i dies feliços, com les vetllades a la biblioteca de casa teva, en companyia de tants i tants lletraferits que avui se senten tan orfes com nosaltres. I que també se senten immensament agraïts per tot el que ens has donat, com a persona i com a ciutadà exemplar d'un país que tots volem més lliure, més culte i més feliç. Fins al darrer moment has mantingut viva la divisa dels que mai no s'aturen: que la mort ens atrapi ben vius!, vas dir. Ja ho veus, Josep Maria. Tu que sempre deies divertir-te amb l'humor, no sempre reeixit, d'aquesta columna, aquesta vegada l'ha escrita un pallasso trist, fent veure que plovia. En endavant em serà impossible preguntar-me, després de cada article, què n'hauries dit tu.