No és el títol d'una columna eròtica, com a manresà poc hauria pensat que quan fata una setmana per a l'estimada Festa de la Llum diria: visca Vic i amunt seva alcaldessa. Les paraules d'Anna Erra al Parlament de Catalunya han desfermat una autèntica cacera de bruixes, tornant a esgrimir el suat, ofensiu i injust adjectiu de racista, entre molts altres, per part de la caspa espanyola; no només des de la dreta més tronada si no també des dels sectors te-nyits de progre, que encara somnien i ens voldrien regió espanyola en lloc de nació.
A la senyora Erra se li han entès les seves declaracions perfectament, no és que se l'hagi mal interpretat, més aviat de manera deliberada i amb tota la mala llet les han manipulat. Un servidor és el primer que quan veu algú nouvingut o amb aspecte de no ser del país canvia el xip idiomàtic i en un intent amable de posar les coses fàcils i sobretot dialogar, es dirigeix a aquesta persona en castellà; mea culpa i actitud qüestionable que no s'hauria de produir perquè moltes d'aquestes persones, a les quals sovint infravalorem, tenen una actitud més integradora i oberta que molts dels mateixos catalans autòctons.
El racisme vol dir excloure pel color de pell, l'accent o de vegades senzillament la imatge de la vestimenta, amb l'ànim de deixar fora dels nostres cercles, hàbits i costums, unes persones a les quals estem dient, negant-los aquest tracte d'igual a igual: tu no ets dels nostres per molt que t'hi esforcis. Això és el que va defensar al Parlament l'alcaldessa de Vic, demanant que acollim a tothom, obrint-nos a elles i ells amb el més personal que tenim: l'idioma.
Algú dubta que hi ha una inclusió social més activa i efectiva que la d'establir llaços de comunicació amb la teva forma d'expressió més íntima?, la llengua amb què parles, convius, penses i estimes la teva gent. I sí, és clar i evidentment, també es tracta de defensar-la, encara més ara que pateix opressions i atacs constants, que pateix un retrocés que dia passa i any empeny amb preocupació; seríem ben rucs de no defensar-la obviant la certesa que sense llengua pròpia no tindríem nació pròpia.
Potser Anna Erra no es va explicar adequadament, potser no va fer servir la llengua de la millor manera a l'hora de compondre el seu discurs, però aquest és un altre tema que ens ocuparia una nova columna; que els nostres polítics observin mancances a l'hora d'expressar-se i fer-se entendre no és motiu per abocar tota la mala fe que s'ha fet servir en aquest debat. Una darrera cosa, benvolguda alcaldessa, de disculpes cap ni una, no salvarem el país si som incapaços de defensar-lo des de la base lingüística; ho tenim totes i tots a l'abast, cal que no oblidem mai i exercim allò que dèiem i es va posar de moda en la meva joventut, a partir d'ara: «En català si us plau».
