És força habitual marcar com a fita clau per al creixement de l'independentisme la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que retallava l'Estatut d'Autonomia votat pels catalans el 2006. Però la sentència es va conèixer a final de juny, i les eleccions del desembre d'aquell any no van registrar cap esclat secessionista. CiU va reemplaçar el PSC com a primera força, però llavors Artur Mas no advocava per la independència i mantenia la coalició amb Unió Democràtica, partidària de fer política espanyola. ERC va quedar en cinquena posició. Als primers compassos de la legislatura, Mas va superar unes quantes votacions amb el suport del PP, perquè ERC no compartia l'aposta per l'austeritat.

Quan va canviar aquest quadre? El 20 de novembre del 2011 es van celebrar eleccions generals espanyoles i el PP de Mariano Rajoy, amb una folgada majoria absoluta, va desallotjar del govern un PSOE en caiguda lliure. Ja abans s'havien donat sentències de diversos tribunals que desenvolupaven les limitacions dictades pel TC en matèria, sobretot, de llengua a l'escola, però va ser amb Rajoy que el centralisme es va desfermar. Entre els ciutadans de sensibilitat catalanista es va disparar el temor que la conjunció d'un poder polític i una dinàmica judicial adversos fos impossible de resistir. La derivada lògica era l'aposta pel «res a fer, val més marxar» que va alimentar la gran manifestació de la Diada del 2012, seguida de les eleccions autonòmiques a les quals Artur Mas ja va anar amb l'«estat propi» i disposat a convocar un referèndum. ERC va ser la segona força i va doblar el nombre de diputats.

La sentència del TC sobre l'Estatut va donar un marc jurídic per emparar la frenesia de les tisores, però l'acceleració de l'independentisme coincideix bàsicament amb la majoria absoluta del PP. No sabem si la continuïtat de Zapatero al Govern hauria modificat gaire els esdeveniments; el que sabem, positivament, és que l'agudització del conflicte va ser contemporània dels governs populars. Ara ja fa vint mesos que el PP no governa, però no és gens segur que els estralls causats pel seu pas siguin reversibles; la trencadissa i l'acceleració independentista poden haver creuat un punt de no retorn, igual com el creixement de la prevenció espanyola cap al catalanisme. Tornar a la situació del 2009 és una fantasia; la pacificació, en el cas que sigui possible, exigeix inventar coses noves.