Els partits independentistes van tornar a reunir-se ahir per debatre (un verb eufemístic quan es refereix a la brega pel pal de paller nacional) sobre la taula de diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez i concretament sobre la figura del «mediador». No hi ha acord tampoc en aquest aspecte. El que per al torrisme és un punt innegociable del cara a cara amb Madrid, els republicans asseguren en públic que no suposarà cap línia vermella per impedir avançar. El procés cap- a-qui-sap-on continua encallant-se en els esculls més irrellevants mentre l'objectiu elefantíac es perd en l'horitzó i Catalunya continua sense un Govern eficient i amb la mirada fixada en la imprecisa data electoral. Ens mantenim, una setmana més, en l'estancament absolut, en l'estat vegetatiu d'una autonomia efectiva que es vol república i d'una república no nada que renega del seu autonomisme. Entremig, 7,5 milions de catalans (entre els quals alguns -sobretot els de l'entorn de l'alcaldessa Erra- tenen l'aparença de ser-ho més que d'altres) llangueixen esperant cadascú el seu particular Godot. Com deia Lennon, la vida és allò que passa mentre fas plans. I estem envoltats de campions en plans, declaracions, fulls de ruta i objectius irrenunciables. Tenim temps. Almenys, mentre hi siguem. Que ja saben que tot plegat dura quatre dies.