Per raons professionals he hagut de fer ruta pel Llevant, Mediterrani avall. I sense adonar-me'n, estic fent una trilogia sobre infraestructures. Moltes vies ràpides per a vehicles de motor tenen un nomenclàtor amb una A seguida d'una xifra. A vegades, aquesta combinació porta intercalada una P. És la P de peatge, de pagar, de passar pel tub. És a dir, quan s'ingressa en una d'aquestes autopistes cal fer ús de la targeta de crèdit o del maleït Teletac, aquell dispositiu de pas que crea la imatge irreal d'accés sense càrrec directe.

La ruta principal que mena cap a València i més enllà s'ha convertit en un raresa, un experiment sense precedents. Des de fa uns dies, a partir de Tarragona ha quedat alliberat. Després d'anys, anar-hi és gratis. Tothom hi havia travessat amb càrrecs a la targeta de 10, 20 o més euros segons la sortida que s'afegien a les despeses de les vacances vora mar. Com a ciutadà d'una terra farcida de tals costos (Catalunya) i d'una àrea mal comunicada (tota la Catalunya Central) m'interessava molt experimentar la novetat d'una autopista construïda per uns privats que ara quedava emancipada. Molts ho podran comprovar per Setmana Santa o a l'estiu quan facin l'escapada de rigor a Peníscola, Marina d'Or, Benidorm o Alacant. Evitada amb joia la despesa, tota la resta se m'ha presentat molt agra i imprevista. Cal dir egoistament que excepte en èpoques de vacances, fins ara era una artèria amb poca densitat de vehicles. Ara està atapeïda de camions i altres automòbils que fins ahir passaven per la carretera general, la congestionada N-340. Més enllà del dret de tots a fer-la servir, s'ha tornat perillosa. I els accessos són un escenari quasi postapocalíptic. Les vies de pagament han quedat abandonades, com si els cobradors haguessin fugit corrents. Tot deixat, sense els cartells i ni els rètols, amb els senyals lluminosos reduïts a la mínima expressió. Com que ara no cal aturar-se, el ferm irregular per fer reduir la marxa genera un perill afegit objectiu per a la conducció i la seguretat. La resultant estètica és la pròpia de l'abandó, i aviat esdevindrà el de la deixadesa. A totes aquestes àrees s'hi generen taps i embussos. Ara, l'AP7 serveix en molts casos de via de ronda de les ciutats i els pobles costaners.

El 2021, la gratuïtat s'allargarà cap al nord, fins a la frontera francesa. El carrer central de Catalunya serà lliure. Mentrestant, nosaltres, per aquí, seguirem en l'etapa anterior. Els «nostres» peatges, el de l'autopista Terrassa-Manresa i el del túnel del Cadí, no seran història fins al 2040 o més enllà. Convivim i evolucionem per les vies precàries i les de rascar-se la butxaca. Si no es fan millores a carreteres com la C-55 cap a Abrera, el futur serà horrible. Quan s'alliberi la via de dos car-rils que ens porta cap al Vallès i s'ompli de cotxes i camions tràiler, aquells pendents i revolts revirats atapeïts de trànsit seran un embús magnífic els cap de setmana. Un perill per transitar-hi quotidianament. Tants anys esperant la gratuïtat i quan arribi (si arriba) ens portarà perill, accidents, massificació, bloqueig de carreteres i deixadesa en el manteniment perquè caldrà fer-ho amb diners dels pressupostos públics. I per acabar, he imaginat el túnel entre el Berguedà i la Cerdanya amb pas franc i una C-16 menant de dret cap a les muntanyes amb tota mena de carrils i horrorosos enginys intercanviables. Tot farcit de turistes i esportistes envers el Pirineu, els quals arribaran a uns llogarrets on uns avis autòctons els explicaran que abans allà hi havia blancor hivernal, verdor a l'estiu i uns polítics hi van fer les primeres olimpíades sense neu de la història.