Pedro Sánchez voldria que del diàleg amb el Govern català en sortissin uns acords amb un suport tan ampli com per l'Estatut del 1979. Serà difícil, perquè ni la Catalunya ni l'Espanya actuals no són les mateixes de fa 41 anys. Aquelles quasi unanimitats tenen poc a veure amb les polaritzacions de la nostra dècada. Sánchez somnia truites.
Fem memòria de l'Estatut del 79. L'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya va aprovar el projecte amb 58 vots a favor, cap en contra i una abstenció, la del senador Lluís Maria Xirinacs. Van estar-hi a favor els diputats i senadors del PSC, CiU, PSUC, UCD i fins i tot d'Aliança Popular. La majoria d'ells manifestava alguna insatisfacció, o més d'una, amb el text aprovat, però tots van fer passar al davant la voluntat que Catalunya anés unida a l'examen de les Corts espanyoles.
A Madrid van caldre negociacions tenses i intenses amb Adolfo Suárez i la seva gent per arribar a un acord. El text pactat, amb nombroses modificacions sobre l'original, va ser avalat per 34 dels 36 membres de la Comissió Constitucional -hi votà en contra l'ultradretà Blas Piñar i es va abstenir l'andalusista Rojas Marcos- i per 20 dels 21 representants de l'Assemblea de Parlamentaris -només s'hi va oposar Heribert Barrera, d'ERC, per a qui les retallades pactades eren excessives. Sotmès a referèndum, va rebre la conformitat del 88,1% dels votants, amb una participació del 59,7%. Això significa que va ser avalat pel 52,6% del cens electoral -més de la meitat. L'Estatut del 2006, en canvi, només ho va ser pel 35,8% -poc més d'un terç.
A la taula de diàleg, si és que s'engega, a la banda catalana s'hi asseurà un Govern que té al darrere un 33,9% del cens electoral, i que sumant la CUP a la fixació de posició arriba així al 37,4% del cens. Comptant només amb aquests vímets no es pot construir un suport a l'altura de les xifres del 1979.
¿Es pot pensar, avui, en un text que puguin acceptar al mateix temps puigdemontistes, republicans, socialistes i comuns -per tirar curt i fer-ho més fàcil? Text que a Madrid haurien d'assumir no tan sols el Govern sinó el primer grup de l'oposició, sense el qual no tindrà solidesa cap reforma legislativa en profunditat. Aquest segon requisit només és possible des d'unes renúncies que impedirien l'acord a Catalunya, excepte en el cas que l'independentisme es concerti per destenyir del tot les línies vermelles.
