L'any 2014 vaig entrevistar, assegudes en una mateixa taula, dues dones que havien estat víctimes de violència masclista i que, a través del Servei d'Informació i Atenció a les Dones del Bages, van voler donar el seu testimoni. Relats que feien aflorar aquesta xacra sovint soterrada, i que sobretot pretenien fer-la visible als ulls de totes aquelles dones que la segueixen patint. Em van quedar gravades les dues històries que em van transmetre d'un temps que havien estat sotmeses als designis d'uns maltractadors. Eren diferents en el perfil i el modus operandi dels agressors. Però em va colpir un denominador comú que em manifestaven. L'anorreament que van patir. L'anul·lació com a persones, fins al punt de normalitzar el maltractament, o no ser-ne conscients, o fins i tot interioritzar-lo com una culpa pròpia. «M'he retrobat a mi mateixa», coincidien a dir després d'haver deixat enrere el malson. Dilluns, Manresa estrenava un servei integral per a víctimes de violència masclista. El conseller del ram el definia com un dia agredolç. Positiu pel fet de poder proporcionar un ajut potent a les dones que ho requereixin. Amarg, pel fet de constatar que aquests serveis siguin encara imprescindibles perquè altres dones que pateixen aquesta violència puguin sentir en pròpia pell el que em va dir una d'aquelles dues testimonis: «Quan te n'alliberes tornes a la vida».