La immensa majoria de ciutadans del país necessitaran, com a mínim 20, 25 o 30 anys de treball per arribar a percebre 600.00 euros, una quantitat que s'emporten anualment la majoria de jugadors de la primera divisió de futbol. L'esport d'elit s'ha convertit en el gran espectacle mundial. Fa pocs dies L'Equipe feia públic el rànquing dels futbolistes més ben pagats, amb Messi al capdavant, amb 8,3 milions d'euros bruts als mes. Com a club, el Barça ha superat la barrera dels 1.000 milions d'euros per a aquesta temporada. És evident que són xifres pròpies d'una multinacional important, però que sovint sembla que la condueixin adolescents imprudents. Joves pilotant un fórmula 1 quan encara no saben portar un 600.

En poques setmanes aquest Barça ens ofereix espectacles més enllà del camp de futbol que no seria capaç d'imaginar ni el millor creador d'historietes de còmic. Des d'escapades furtives a l'Orient Mitjà a la recerca d'entrenador fins a l'afer de les xarxes socials, passant pel vodevil dels davanters centre. Un xou enmig d'un mar de milions d'euros que contrasta amb les misèries econòmiques amb les quals conviuen les futbolistes professionals que, finalment, aquest dimecres han signat el seu primer conveni que almenys els assegura que, si es fan mal, podran cobrar, encara que siguin engrunes.

A la primera divisió femenina el sou mitjà és de 17.000 euros -quatre afortunades cobren molt més- i gairebé la meitat de les 248 jugadores ingressen menys de 12.000 euros l'any. Per molt que les noies ara per ara no omplin estadis, ni arrosseguin milions i milions de teleespectadors, són unes quantitat indignes, impròpies d'una societat que hauria d'avançar per ser cada vegada més justa i equitativa. La majoria vesteixen samarretes de clubs amb altíssims pressupostos, entitats que paguen a un sol jugador mediocre més que a totes les noies de la plantilla juntes.

Les misèries al futbol les trobem escampades a totes les categories. A les que teòricament són professionals però que no arriben a l'elit i a les més modestes, on de vegades es prometen uns diners a entrenadors i jugadors i que no s'acaben pagant. Hi ha categories especialment complexes amb un nivell i una exigència alta. Un exemple és la tercera divisió, una categoria frontissa entre l'amateur i el professional, on fer un equip competitiu ja requereix uns diners que costa que aflorin perquè els socis i els patrocinadors prioritzen l'esport espectacle.

El Manresa, club centenari i una de les icones esportives de la ciutat, ha aconseguit reunir una valenta i uns quants valents per posar-se al capdavant de la directiva i intentar treure l'entitat d'un atzucac econòmic. Uns 170.000 euros posen l'històric club entre les cordes. Un deute federatiu de 9.000 euros ha deixat fa molt poc dotze equips sense jugar una jornada. Mentre tot això passa a Manresa, el Barça destina al voltant d'un milió d'euros a una empresa que navega per les xarxes socials enmig d'aigües com a mínim tèrboles. El famós «més que un club» es dilueix sense remei. On és la responsabilitat social de l'entitat, governada pels representants dels socis, que mou més diners del país i que entre els seus principals objectius té vendre samarretes? És cert que té una fundació amb una missió i unes accions més que interessants, però que la deixen amb un pressupost que equival a un dels traspassos més econòmics.

Molts clubs modestos del país ho passen malament. Els ingressos no cobreixen les despeses i cal recórrer als sortejos com a fórmula inevitable per començar a apagar el foc. Abans es rifaven pernils i ara, per exemple, el Manresa es posa al dia amb una proposta de viatge a Nova York. La responsabilitat social dels grans clubs també hauria de passar per ajudar els modestos. Que el Barça jugui un partit a Manresa deu ser impossible, que hi faci un entrenament segurament també. Tot sembla inviable. També que faci arribar al club del Bages samarretes signades per Messi o altres estrelles per subhastar-les? Seria bo que en clubs com el Barça, a part de les lluites pel poder, es fes costat als clubs modestos del país, un país que tenen molt oblidat.