Tallar la C-16 està a punt de convertir-se en un esport olímpic. I no només l'eix del Llobregat, és clar. Que ho demanin a la Meridiana, que hi han fet més d'un centenar llarg de talls consecutius. Abans de la C-16, es tallava la seva antecessora, la vella C-1411. Talls dels pagesos per protestar, per exemple, pels elevats costos que han de suportar; dels partidaris del desdoblament del que acabaria sent l'autovia de la C-16; dels veïns de Cal Riera que volien que la futura autovia preveiés un accés com Déu mana a casa seva. Ja com a C-16, la via s'ha tallat per diversos motius. En els darrers temps, per protestes relacionades amb el procés d'independència. Un dels darrers cops que per fer feina vaig haver de cobrir un d'aquests talls, un iracund ciutadà-conductor bloquejat per un tall protagonitzat per un escàs mig centenar de persones abans del túnel de la serra de la Petita, a Berga, va amenaçar de tallar-me el coll, cosa que, francament, vaig trobar de molt mal gust. He vist moltes transformacions previolentes de persones afectades per talls de carreteres. Deu estar emparat, el dret de protestar, però no és una de les accions ni més populars ni originals del món i caldria saber-ne l'efectivitat. L'1 de març hi haurà el proper, contra la planta de Cercs. Encreuo els dits perquè ningú no perdi el cap.