L'autoconfiança ni es compra ni es regala. És de fabricació pròpia. Hi ha supermercats d'autoconsum, que vol dir que hi entres, agafes el carro, et passeges pels corredors i tries què vols emportar-te i què no. Amb la confiança això no passa. No la pots anar a buscar enlloc i posar-la en una bossa reutilitzable. És una aposta personal per tu. Sense manies. Descaradament. Autoconfiança és la paraula que em vaig endur a casa dilluns passat després d'haver compartit escenari amb cinc dones d'èxit -l'exfutbolista del Barça Laura Ràfols, l'artista visual Lourdes Fisa, la ninotaire Pilarín Bayés, la investigadora Mercè Boada i la cuinera Ada Parellada- durant l'acte «Llum, nom de dona», organitzat per l'associació DEIM (Dones Emprenedores i Innovadores de Manresa) dins la Festa de la Llum d'enguany.

Falcada amb el suport de les seves respectives famílies, l'autoconfiança va ser imprescindible perquè cadascuna d'aquestes dones pogués avançar en el seu camí professional. De fer-les dubtar, de qüestionar-les, de bandejar-les ja se n'encarregarien la resta. La resta -nosaltres, la societat carregada de prejudicis i d'estereotips- les esperava, preparada i a punt per disparar amb bala. I vaig veure les cinc dones disfressades de guerreres, com si visquessin en un esgotador carnestoltes sense fi, equipades amb un escut invisible, combatent comentaris de l'estil «avisa el metge que em doni el diagnòstic» i la doctora Boada -una de les investigadores de referència en l'estudi de l'Alzheimer a l'Estat- dient al seu resident que expliqués al pacient quina malaltia tenia perquè se sentís més tranquil. O la indignació de la Laura quan, encara ara, sent al camp expressions de l'estil «corres com una nena». O el patiment de Lourdes Fisa que amagava l'embaràs i el seu nom perquè atribuïen a la seva obra la força d'un home i es va arribar a plantejar dissimular qui era realment.

Laura Ràfols va arrencar-li el cap a la primera nina que li van regalar els seus pares i el va xutar. Després, la família va pensar encertadament que era millor comprar-li una pilota. Aquell xut, impulsiu, de pur instint, és tan simbòlic i tan potent que lamento no haver jugat mai a futbol -potser perquè era nena?- perquè hauria expulsat amb ràbia algunes noses del meu terreny de joc. Però la gran lliçó de la vetllada no va ser constatar els entrebancs superats per excel·lir en les seves carreres, sinó el cant a la llibertat que van entomar: demana't què vols fer i fes-ho. Si vols ser mare, sigues-ho. Si la maternitat no t'interessa, passa'n. Si vols emprendre un camí professional dur i combatiu, endavant. I això també va per vosaltres, homes del món. No cal que us sentiu obligats a acaparar tots els llocs de poder. Relaxeu-vos. Ser lliure no sempre és feina fàcil.