Corria fa anys, al voltant de la Festa de la Llum, una llegenda que deia que aquell dia a l'entrada d'El Corte Inglés de Barcelona hi havia penjada una pancarta on es podia llegir «Bienvenidos, manresanos». El fet que fos escrita en castellà ja ens dona una idea que parlem de fa molts anys. Era vox populi que per la Llum on més manresans podies trobar era a la Rambla. La gent aprofitava aquell dia, festiu aquí i feiner allà, per anar-lo a passar a Barcelona o bé a Andorra. De fet, tot i que els destins s'hagin diversificat i que la famosa pancarta d'El Corte Inglés ja hagi anat desapareixent de les converses, la diàspora manresana associada a la festa d'hivern segueix sent una de les nostres tradicions més arrelades. I més encara si el dia 21 cau, com ho ha fet aquest any, en un divendres. En casos així molta gent rep el pont com els nostres avantpassats van rebre aquell miracle i celebren la Llum, amb una gran joia lluny de Manresa.

Al marge d'aquesta fal·lera per passar el dia a fora, que es deu remuntar als anys seixanta i que devia néixer amb les possibilitats que donava tenir un sis-cents i poder escampar la boira, observo d'uns anys ençà un altre fenomen que va prenent volada i que es dona tant per la Llum com per la festa major. Parlo de la gent que marxa de Manresa tan sols per unes hores i es desplaça als pobles del voltant per tal d'anar de restaurant com si fos un diumenge però a preu de menú. La idea està molt ben pensada i ha agafat de tal manera que si voleu trobar taula en algun d'aquells restaurants amb sabor rural i amb uns plats d'un cert nivell, més us cal reservar. Penseu que estaran atapeïts de manresans com si allò fos El Corte Inglés. Per un preu que pot voltar entre els dotze o catorze euros podeu fer un àpat que un dia de festa us costaria el doble. I al marge d'aprofitar l'ocasió com qui aprofita una oferta, podeu tenir també aquella sensació tan estranya i tan agradable de sentir-vos uns éssers privilegiats, talment com si estiguéssiu de vacances o visquéssiu de renda, en un indret on tot és obert i la gent penca immersa en l'activitat d'un dia feiner. Que sí, que potser és ser una mica maliciós pensar així, però és una feblesa molt humana i molt comprensible: la il·lusió de sentir-se lliure ni que sigui per un dia. I per descomptat, l'alegria de compartir un àpat distès i sense pressa. Finalment, explicar-ho als amics. Dir-los el que vas menjar i després reptar-los com si fos un concurs: «A veure si endevines quant ens va costar».