Ja aniria bé que s'acomplissin tantes prediccions com s'estan fent des de diferents talaies sobre la unitat dels tots els corrents independentistes de cara a les eleccions que se celebraran abans de final d'any.

Diu que hi ha molt moviment soterrat i una voluntat ferma de sumar per multiplicar, en lloc de dividir com fins ara. «Ja seria hora!», he sentit a dir aquesta setmana a la cua del metge, a cal perruquer, a la botiga de recanvis i a la sobretaula familiar. Segur que no us dic res de nou, si fa temps que pareu atenció als comentaris que fa la gent del carrer sobre la necessitat que tothom remi en la mateixa direcció, contràriament al que es veu, llegeix i s'escolta diàriament. Ningú no entén les picabaralles dels partits dits independentistes a l'hora de tirar endavant allò que van prometre. Ni s'entenen renúncies que avergonyeixen propis i estranys. Per no parlar d'aquells que han oblidat els orígens, els que naveguen entre el sí, però no, o els que tiben elàstics per la puresa ideològica dels seus plantejaments.

Tanmateix, deu ser veritat que alguna cosa es cou al xup-xup, perquè hi ha elements d'anàlisi que ho suggereixen. Per exemple, a hores d'ara ja ha quedat clara la capacitat dialogadora i l'habilitat negociadora de tots els participants en la famosa taula de diàleg/negociació entre els governs de Catalunya i Espanya. Les maniobres de dilació dels uns, i les preses incontenibles dels altres per començar a reunir-se revelen molts nervis i possibilitats reals de fer un ridícul espantós. Tothom s'hi juga molt. Molt més del que voldrien, perquè tots se saben en fals. Ningú no juga net i tots els moviments responen a estratègies partidistes, més que no pas a solucions generals. Com deia aquell, «escolti, que no maregin més la perdiu: com més aviat comencin a negociar, abans es veurà la voluntat real de resoldre el problema, o si tot és pura comèdia per anar passant el temps». Guanyar temps per preparar-se per a les eleccions, volia dir.

Un altre fet revelador: la recuperació de la icona Puigdemont per dirigir el partit que ha de cobrir l'espai independentista que passa de l'autonomisme -autonomisme- pragmàtic que defensen alguns. Un article del 2017 (?!) lloant Puigdemont ha encetat aquesta setmana la campanya revitalitzadora del president a l'exili, i l'impuls definitiu serà l'acte que es preveu multitudinari a Perpinyà, dissabte que ve. No falten veus que asseguren que les temptacions de recuperar Artur Mas per a aquesta nova etapa tindran una concreció més simbòlica que no pas efectiva. El que es reclama és fer net d'una vegada, i que els que vulguin mantenir-se en estils passats són ben lliures de fer-ho. Tot serà que després es trobin a faltar els seus vots -com va passar amb els de Duran Lleida a les eleccions del 2015- per superar el plebiscit independentista.

Més: les informacions falses que s'han fet circular sobre el Tsunami Democràtic, la pretesa domesticació de l'Assemblea i Òmnium, l'exigència municipal que es prohibeixin els talls de trànsit a la Meridiana després d'un centenar de dies de protesta contra la sentència del procés, són més elements que s'afegeixen al convenciment que alguna cosa es deu coure adequadament a l'espai independentista. Ja seria hora, efectivament.