Hi ha llibres que fascinen pel que narren i també per com ho narren. L'obra guanyadora del Premi Amat-Piniella, Fugir era el més bell que teníem, n'és un bon exemple. En aquest llibre, a mig camí del llibre de memòries i l'assaig, la seva autora, Marta Marín-Dòmine, fa seus els records familiars, sobretot del pare i de l'avi, víctimes de la persecució i l'exili, i construeix un relat de no-ficció, intens i profund, en què, arrelat en la seva pròpia experiència nòmada (Marín-Dòmine viu entre Canadà i Catalunya), s'inter-roga sobre l'heretabilitat de l'exili i l'errància, i reflexiona sobre la por, els espais buits de l'Europa del 1945, l'exaltació dels sentits i la guerra, els museus de la guerra, els refugiats d'aleshores i els actuals, la cultura enfront de la barbàrie, la llengua com a veritable pàtria. I hi reivindica, sovint amb el concurs de citacions d'altres escriptors (Erich M. Remarque, Ernst Jünger, Walter Benjamin, Sigmund Freud...) i referències cinematogràfiques ( El lladre de bicicletes, El espíritu de la colmena, Cría cuervos...), els conceptes de bondat i compassió, el valor de les paraules i el diàleg, la importància de la solidaritat i la memòria.

El llibre pot ser llegit també com un homenatge al pare de Marín-Dòmine, combatent republicà que ja va patir un primer exili amb la família el 1929, quan era un noiet de cinc anys. La lectura de les memòries del pare, escrites en jubilar-se, ha servit en bona part de font d'inspiració del conjunt de preguntes i reflexions que l'autora comparteix amb el lector. I ho fa amb un estil viu i despullat, transparent, i alhora amb espurneigs d'alta literatura, com quan diu, parlant de l'exili: «L'exili és això, desgarro, la pell esberlada, el cos trossejat, el cor extret a punt de ser menjat per una vella que apareix quan quedem suspesos entre el son i la vigília.» Després d'això, llegir aquest llibre és el més bell que podem fer.