Que Déu, tal com l'han imaginat les diverses religions, no existeix i que aquestes creences, lluny de provenir de la iniciativa divina, són construccions ideològiques estrictament terrenals i humanes, és una evidència. I que la religió ha estat utilitzada -en el passat i també ara- a fi de bé però també per legitimar determinats ordres socials i justificar coaccions, opressions i injustícies diverses, també. Ara, que les persones tenim una certa necessitat de transcendència, de respondre'ns les tres preguntes, d'afrontar la mort amb alguna lògica i de canalitzar d'una manera o altra l'angoixa existencial, tampoc és, crec, discutible. Per això en societats postcristianes com la nostra proliferen les alternatives espirituals més o menys simpàtiques o inquietants.

Amb l'amor romàntic passa una cosa semblant. També és un invent, nascut amb la poesia trobadoresca i col·locat al centre de les nostres expectatives vitals (sobretot femenines) a partir del XVIII amb l'ascens de la burgesia. La idea de la mitja taronja, del príncep blau, de la família nuclear cèl·lula bàsica i insubstituïble de la societat té, ara ja ho sabem, una pila de contraindicacions. L'amor i la parella tal com ens l'han venut i l'hem comprat és una enganyifa, però una enganyifa construïda sobre la base de dos fenòmens, aquests sí, absolutament reals i generalitzats: la por a la solitud, que amb intensitats diverses ens acompanya des que naixem fins que morim, i la voluntat de reproduir-nos.

La idea de pàtria, per últim, és també relativament nova; apareix, tal com la coneixem, amb la Il·lustració i el Romanticisme (fa quatre dies). Tenen raó, per tant, els que diuen que la nació catalana és un invent, perquè, de fet, totes les nacions (amb estat o sense) ho són, de construccions fetes a partir de relats i circumstàncies més o menys reals i raonables. El que ja no és cap invent, sinó un altre tret bàsic de la condició humana, és el gregarisme, la necessitat de viure amb ramat, amb tribu. Que a les societats modernes aquesta obsessió per sentir-nos part d'un col·lectiu es canalitzi a través de la nació (amb bandera, himne, llengua, història i folklore propis) i que això hagi servit sovint als interessos d'una minoria i hagi estat utilitzat d'excusa per a bestieses diverses, pot posar en qüestió el model, però no la causa profunda que el genera.

Déu, família i pàtria són idees discutibles i discutides; l'angoixa existencial, la por a la solitud i l'instint gregari, no. El procés de secularització liberal en què encara estem immersos ens ha portat a eixamplar les possibilitats de respondre aquestes qüestions de fons i per això hem separat la religió de l'estat i reconegut moltes altres formes de conviure i de procrear-nos (o no). Nació i estat, en canvi, segueixen estretament lligats malgrat l'evidència empírica que les societats són molt més diverses i plurals i que vincular identitat nacional i drets de ciutadania és font d'injustícies i arbitrarietats.

Hi ha qui diu que la solució al conflicte polític nostrat passa per reconèixer el fet nacional català a la Constitució espanyola. Però, i si ho fem al revés? I si eliminem de la Carta Magna qualsevol referència a la nació espanyola? O encara millor, i si agafem un territori amb lògiques pròpies consolidades i demostrables (Barcelona i el seu hinterland, per exemple) i hi fundem una república amb una constitució laica de veritat, escrupolosament protectora de la diversitat relacional i agosaradament postnacional?