Tots els alarmistes anuncis de despoblament imparable a les nostres contrades han quedat desautoritzats per part d'algú tan autoritzat com l'Idescat, l'ens que genera els estudis estadístics de la Generalitat. Han conclòs que d'aquí al 2033 experimentarem un creixement molt notable de pobladors. Anirà per llocs, però a grans trets Manresa arribarà als 80.000 habitants, Berga no perdrà població (encara no m'ho crec), la carlina Solsona arribarà als 10.000 i Igualada als 45.000. Masquefa, Moià, Sant Fruitós i Sant Vicenç, entre d'altres, augmentaran població amb xifres del 10% o més. Són guarismes oficials i es fan servir per prendre tota mena de decisions sobre les necessitats del futur. No me'n sé avenir. Assumit des de fa anys el buidatge de les terres de l'interior, ara toca ajustar previsions en sentit contrari. Ofereixen unes dades prou detallades però no expliquen els fonaments per a aquest augment de ciutadans. Per tant, ara ho podem teoritzar i comprovarem l'encert a la propera dècada. També sabem que el 2050 els majors de 65 anys serem (espero ser-hi) un terç de la població. Per tant, combinant només aquests dos factors (més residents i una minoria molt important de vells), els números no surten.

Els que sí que semblen condemnats sense remei són els pobles minúsculs. Se'n tornaran encara més i alguns quedaran abandonats. Està constatat i passa a hores d'ara que, en fer-se vells, els pobletans d'aquests indrets opten per anar a alguna capital o poble gran. Ho fan per poder tenir a l'abast els serveis assistencials que són necessaris quan s'entra en l'etapa final de la vida. La solitud d'una masia o un vila d'un sol carrer és un lloc inhòspit per a un ancià amb els fills treballant a Barcelona o bé a l'estranger. Aquest fet podrà portar nous veïns als caps de comarca però no justifica la pujada anunciada i transversal. Per tant, només un moviment migratori massiu serà el que suportarà aquesta pujada d'humans a les nostres comarques. Els de Vox embogiran perquè les informacions que ens anaven arribant de forma regular, sovintejades d'alarmisme, es compensaran amb l'arribada de forasters. M'intriga arribar a comprendre les causes, totes elles econòmiques, que provocaran l'atracció poblacional. És possible que persones expulsades de la gran Barcelona acabin venint a compartir la nostra quotidianitat. Ja està passant ara com a conseqüència de la gentrificació salvatge als barris populars de la Ciutat Comtal. Mentrestant, els pobles dels voltants de Manresa creixeran en acollir els que volen viure més a prop de la natura o en cases burgeses de piscina a un preu abordable. Però aquest moviment serà de translació local sense aportar nous ciutadans. Estic ben encuriosit per saber què vindran a fer aquests nous milers, on treballaran i com compartirem equilibradament els serveis, sobretot els que estan en precari i sense dotacions públiques. Caldrà que els joves d'aquí o els nou arribats es posin a fabricar criatures mentre altres adults d'arreu s'aniran instal·lant al nostre costat.

Tot plegat apunta a una societat variada, mestissa, barrejada i multilingüe. M'encanta. Ni ara ni demà serà fàcil encaixar-nos tots junts però per sort no hi ha alternativa. A l'administració de Trump, l'home de les deportacions i els murs, ara es queixen amb angoixa per la manca de mà d'obra de fora. L'escalfada economia americana en demana. El seu company britànic, Boris Johnson, ha començat a legislar per atreure migrants que tinguin estudis superiors i un contracte sota el braç. D'una manera o una altra, tots dos paguen les conseqüències de les seves esbojarrades pràctiques antimigració. Justícia poètica i social.