Ha sortit Artur Mas a dir que el Govern no ha de pilotar el viatge cap a la independència perquè l'Estat té massa formes de controlar-lo i castigar-lo. Per això proposa que es dediqui a governar la Generalitat i que deixi el llarg camí en mans d'altres protagonistes amb més llibertat de moviments: els partits, les entitats, el Consell per la República. D'acord amb aquest plantejament, la taula que es reuneix avui no serviria de gran cosa, i de fet l'expresident ja havia manifestat el seu escepticisme. Mas dibuixa un panorama com el d'abans de setembre del 2014, quan Carme Forcadell li va dir «president, posi les urnes». Llavors ho va fer -el 9-N- i ho ha pagat amb inhabilitació i embargaments. Els que les van posar al cap de tres anys ho han pagat molt més car, i el seu tràngol avala la tesi que amb l'Estat no s'hi juga impunement. Però, en el seu model de funcions repartides, què hauria contestat Mas a Forcadell? «Posin les urnes vostès mateixos»?

A la taula d'avui la representació del Govern català hi porta l'exercici de l'autodeterminació i l'amnistia de tots els afectats judicialment pel Procés. Ja saben que els diran que no. El que vindrà després és una incògnita. La taula s'aguanta sobre potes massa febles per a l'envergadura que se li atribueix. L'objectiu del PSOE és l'aprovació dels pressupostos d'enguany; fins llavors prometrà el que calgui, i un cop aconseguit, en lloc d'amnistia tindrem amnèsia. No hi ha proporció de transcendència entre els pressupostos d'un any i l'autodeterminació d'un 19% del PIB espanyol. Aquesta és una pota amb obsolescència programada. Pel que fa a les potes catalanes, estan devorades pels corcs de la campanya electoral i la lluita per l'hegemonia del sobiranisme. La presència de dos sentinelles fidels a Puigdemont i aliens al Govern, com Artadi i Rius, és ben eloqüent. D'altra banda, un cop fetes les presentacions tant Quim Torra com Pere Aragonès se n'absentaran; la resta de la delegació, amb tots els respectes, té un perfil menor.

De què parlarà la taula si no parla d'autodeterminació ni d'amnistia? Pot ser que no parli de res, és a dir, que es vagi trobant per constatar la persistència del desacord fonamental. Carmen Calvo creu que els temes impossibles s'haurien d'aparcar i començar a negociar competències i diners, però el primer interlocutor català que accepti aquest plantejament serà castigat per la congregació de germans que desaproven.