Tots hem viscut situacions en les quals sabem que no ens passarà res... però tenim por. Sabem que totes les dades indiquen que estem segurs... però tenim por igualment. I no és per debilitat nostra. La natura ens ha situat al cervell més profund una vàlvula de seguretat que es dispara davant determinats estímuls i que no pot ser controlada pel cervell racional. Està per sobre. És com si la natura no es refiés de nosaltres i hagués decidit que, si volem navegar més lluny quan el mar es posa hostil, podrem fer-ho, però ens haurem de saltar un avís poderós i ho haurem de fer amb el cul ben estret. Hi ha gent que gaudeix amb la descàrrega d'adrenalina, però són una minoria. La nostra natura reptiliana és així: l'instint de sobreviure se sobreposa, fins i tot, a la nostra voluntat. Per això les dades objectives i el raonament racional serveixen de poc quan veiem que els aeroports del món s'omplen de gent vestida per a una guerra bioquímica i assistim a un recompte diari d'infectats. Som capaços de racionalitzar que no passa res, però tenim por igualment. Fer por és el més fàcil que hi ha. En cinema, n'hi ha prou de fer avançar el protagonista per un passadís fosc amb música tenebrosa i posar la càmera darrere del seu clatell. És barat i efectiu. I de la mateixa manera que al cinema ens controlem i no sortim corrent, davant l'espectacle del nou coronavirus tampoc no ho hauríem de fer.
