Llegeixo al diari que la immigració a Catalunya, un cop superada la crisi econòmica dels anys passats, s'ha tornat a reactivar. Fins i tot gent que havia viscut un temps entre nosaltres i se n'havia tornat al seu país d'origen, ara ha decidit fer marxa enrere i reiniciar la seva estada al nostre país. Els continua sent més favorable per a les necessitat d'ells i les seves famílies, i nosaltres els necessitem. Resulta que tenim instal·lats guetos i bosses de pobresa, topem amb problemes d'ordre divers a les barriades on viuen el nouvinguts i fins i tot temem per la continuïtat de la nostra llengua en una societat en què es parlen més de tres-cents idiomes, però el cert és que necessitem mà d'obra per a la indústria i el comerç i per a l'activitat assistencial...

És una contradicció flagrant, una altra, dels països del món occidental, que volen i dolen amb relació a la immigració que els truca insistentment a la porta. El cas més extrem, i més hipòcrita, és sens dubte el dels Estats Units d'Amèrica, que tenen un president que abona la política migratòria més restrictiva de la història del país i que, paradoxalment, necessita amb urgència una certa irrupció massiva d'immigrants per alimentar el seu creixement econòmic. Trump aixeca murs a la frontera de Mèxic i llança discursos incendiaris i supremacistes, però a la pràctica el seu equip reclama l'entrada de mà d'obra. I és que la política del president ha posat en un compromís les grans empreses americanes, que veuen que es desincentiva l'arribada de nou talent i que perden pistonada respecte d'altres països. Per si fos poc, els treballadors nouvinguts que tenen els papers en regla se senten tanmateix en una posició inestable que els afecta a ells i sobretot a les seves famílies. Trump, doncs, continua proclamant que el seu país «està ple» --així ho va dir ara fa un any, literalment, a la frontera mexicana-, alhora que el seu cap de gabinet confessava no fa gaires dies que estan «desesperats» per aconseguir nous immigrants.

Aquí, per fortuna, i més enllà dels discursos de Vox, no està ben vist un discurs tan racista, i s'admet, encara que sigui amb la boca petita, que també nosaltres continuem necessitant que vingui gent de fora. Un estudi recent de l'economista Josep Oliver xifrava la necessitat d'immigrants del mercat laboral espanyol el 2020 en una forquilla situada entre quatre i 6,6 milions. Per a Catalunya, aquesta necessitat encara és més imperiosa, per bé que després els contractem per a les feines mal pagades que no volen fer els naturals del país, els retribuïm amb salaris de misèria i els condemnem a viure sovint en condicions indignes. Ben mirat, és una resposta no gaire presentable per a un país com el nostre de tan llarga tradició immigratòria i on ja resulta tan difícil, per no dir impossible, trobar els famosos «vuit cognoms catalans». I que consti que ho escric des de la comarca, l'Anoia, que té el percentatge de població estrangera més petit de tot Catalunya...

Mentrestant, continua latent, i vivíssim, el problema de la baixa natalitat del país, que aguditza aquesta necessitat de mà d'obra. Se'n parla sovint, i tothom reconeix que caldria fer urgentment alguna cosa, però continuem sense una política efectiva de suport a les famílies (habitatge, escoles bressol, reduccions fiscals...) i sense perspectives de solució per al problema de les joves generacions que tenen feina inestable i troben tan difícil l'accés a l'habitatge. Si no abordem d'una manera mínimament satisfactòria aquestes assignatures pendents, la irrupció de nouvinguts continuarà sent necessària, per més que això ens obri vies d'aigua en els dèficits pendents de la nostra política social.