Si la memòria no em falla, és un antic adagi centreafricà el que diu que un viatge per llarg que sigui comença amb una simple passa. Dimecres a tarda va tenir lloc per primera vegada la reunió entre els governs de Catalunya i Espanya. La reunió entre governs és un dir, perquè la part catalana, en un intent més de posar-ho difícil, la van compondre membres del Govern i membres dels partits que donen suport al Govern.
A ningú se li escapa que aquesta reunió té lloc perquè, per raons tàctiques, que no estratègiques, a les dues parts els va bé. Per una banda, el Govern d'Espanya necessita tirar endavant els pressupostos i, per l'altra, Esquerra necessita justificar el seu vot a la investidura i també als pressupostos.
A partir d'aquí tot és possible i dependrà dels diferents actors, si continuem amb petites batalletes o realment anem a resoldre problemes. Per una banda s'ha presentat la agenda del reencuentro i per l'altra l'amnistia i l'autodeterminació.
Per a alguns la agenda és una traïció, per a d'altres és són fets superats, com en diuen ara és una pantalla passada. Per més que els sàpiga greu a uns i a altres donar resposta a 44 requeriments que havien sol·licitat històricament diferents governs de la Generalitat, i a més fer-ho dins el marc constitucional, no em sembla una cosa menor. Com a mínim dona per asseure's i parlar-ne una bona estona. Més que res, perquè són coses concretes que afecten la vida de la immensa majoria de les catalanes i els catalans. O és que és un tema menyspreable parlar de com es finança el sistema de dependència? O la reforma del sector elèctric i el suport de la indústria? O les infraestructures?
Potser sí que les inversions en Rodalies són minúcies per al president «vicari», però no ho són per a milions de catalans que les fan servir cada dia. Com no ho és la millora de finançament en salut, en educació, en dependència. Els usuaris dels serveis públics, que som gairebé tots els ciutadans, necessitem que s'arribi a acords en aquests terrenys, no podem permetre que tot depengui del sobreesforç dels treballadors públics.
Des de fa massa anys a Catalunya només parlem de com els catalans marxem d'Espanya i els nostres governants han deixat de fer la seva feina, i ja va sent hora que comencin a fer feina del que els és propi.
Si la part catalana pretén que només es parli d'amnistia i autodeterminació, la mesa no tindrà recorregut i allò que han aconseguit, que el govern de l'Estat s'assegui per raons tàctiques, no aconseguiran reconvertir-ho que ho faci per raons estratègiques. És cert que el moviment independentista ha aconseguit que a Catalunya tinguem quasi dos milions de ciutadans que no volen ser espanyols, quantitat prou important perquè el Govern d'Espanya intenti trobar una solució per a la seva satisfacció. Però també han de saber que tot i ser moltíssims no són suficients per imposar res.
Aquesta solució només pot venir d'un acord estratègic de molt llarg recorregut que suposi com a mínim tres quartes parts del Parlament de Catalunya i que pugui ser entès per una part important de la dreta espanyola. Sí, sembla una quimera, però és l'única solució.
El camí serà molt llarg, hi haurà molts d'entrebancs, hi haurà moltes caigudes i recaigudes, però no hi ha dreceres. Qui vulgui agafar-ne una que sàpiga que haurà de tornar enrere i recomençar. Dimecres van fer la primera passa...
