Finalment, tal com era previst, dimecres va tenir lloc la primera reunió de la taula de diàleg entre el governs de la Generalitat i el de l'Estat. El resultat concret de la trobada també va ser tan minso com es preveia i no va passar de constatar que les posicions de les dues parts són molt allunyades però acordar, si més no, seguir les converses amb una sessió cada mes. És poc o molt una trobada al mes ? Depèn, és clar, de si s'ha treballat en l'entremig i s'ha preparat bé cada reunió mensual. Però el gran problema no és el mètode de treball sinó el contingut dels acords que teòricament s'han de prendre. Per part catalana els objectius han estat clars i anunciats des del primer moment: el dret a l'autodeterminació, l'amnistia i l'aturada de la repressió. I el govern de l'Estat què planteja? No n'ha dit res. Però segur que Pedro Sánchez sap que no pot prometre simplement una millora de les inversions en infraestructures, unes quantes competències més, alguns canvis legislatius o el retorn a l'estatut escapçat pel congrés de diputats el 2006 (malgrat el famós "apoyaré..." de Rodríguez Zapatero) i liquidat i rematat del tot el 2010 pel Tribunal Constitucional. D'aquells enormes errors prové la consolidació de l'independentisme, els fets de l'1 d'octubre i el 80% dels catalans que volen votar per solucionar el conflicte polític. Però el PSOE segur que tindrà la temptació de resoldre-ho amb ofertes autonomistes, que ja no són adequades ni seran acceptades. Aquest és el tema: la relació futura entre Catalunya i Espanya ja no es pot basar en el marc autonòmic, que a Catalunya ha fet fallida. La qüestió és si el PSOE i els poders que dominen l'Estat se n'han convençut i estan disposats a plantejar-s'ho.

Aquesta mateixa tarda, el lector podrà saber ja detalls del gran acte polític d'avui a Perpinyà, organitzat pel Consell de la República. Però el comentari que el lector ara llegeix va ser escrit ahir, abans d'aquesta multitudinària trobada que ja hi haurà temps de comentar. Ara convé de fer alguna consideració sobre Perpinyà, l'indret triat per a un acte d'aquest volum. La Catalunya del Nord va ser separada de les altres terres catalanes el 1659 pel Tractat dels Pirineus signat pels reis espanyol i francès Felip IV i Lluís XIV, sense consultar ni tenir en compte la Generalitat de l'època, que va veure sobtadament mutilat el seu territori. Però encara que fa més de 360 anys, les comarques separades de la resta de l'àrea catalana no han oblidat mai la seva identitat ni els seu estret lligam històric, cultural i lingüístic amb l'altra banda del Pirineu. I sempre que ha calgut han estat refugi de catalans del sud o punt de suport a accions compromeses com en el cas de les urnes del referèndum de l'1 d'octubre. Així doncs, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que seran rebuts oficialment per les autoritats de Perpinyà, podran sentir-se ben bé a casa quan trepitjaran les comarques nordcatalanes.

Aquí, tot i el pes majoritari del francès, la llengua catalana encara hi és ben present. A Perpinyà mateix és visible en la retolació bilingüe dels carrers o a les pàgines d'internet d'ens públics com l'ajuntament. Diverses entitats treballen en la promoció del català, com les escoles de la Bressola o l'emissora Ràdio Arrels, que també pot escoltar-se per internet. D'altres, com la Plataforma per la Llengua, estan reimplantant antenes per tornar-hi a fer visible TV3. Però, a més, les comarques de la Catalunya del Nord tenen un patrimoni natural, artístic i cultural destacat, que mereix ser molt més conegut i visitat pels catalans del sud. L'acte polític d'avui hauria de suposar també un autèntic retrobament d'un part imprescindible del nostre país.