29 de febrer de 2020
29.02.2020

Temps vertader

28.02.2020 | 23:22

Si pogués demanar sense límits ni condicionants, voldria una habitació àmplia i assolellada amb un porxo al davant des d'on poder copsar «el temps vertader», com clama el rellotge de sol fet de pedra que hi ha entre les platges del Bogatell i Nova Icària de Barcelona. I sortir-hi ben d'hora al matí per veure els ametllers florits i l'olivera robusta amb una soca recargolada com un drap de cuina escorregut. No sé ben bé què faria després. Potser agafar-me els genolls amb els braços, ben arraulida, i sospiraria. L'altre dia caminava pel carrer i des d'una finestra oberta em va arribar el dringar d'uns plats que algú fregava. Els plats, els vasos, els coberts, les olles esquitxades sota l'aigua que cau a raig de l'aixeta de la cuina i es barreja amb aquell sabó escumós, desinfectant, que sempre esquitxa el terra. És olor de casa –de casa sense rentaplats.


A més a més de l'habitació àmplia i assolellada amb un porxo des d'on mirar endavant, també necessitaria una pica, una taula i quatre cadires des d'on mirar enrere. No sé cuinar. Una truita, verdura, això sí. Coses senzilles. Res per impressionar ningú. Pura supervivència. Sempre he odiat el binomi casa i cuina. Pensava que era una combinació letal per a una dona que volia ser lliure. Trencar patrons apresos de les meves avantpassades –de la mare, de l'àvia– era una manera de fugir d'un passat pesat i injust amb elles. I avui, que em sento relativament en pau, no comprenc com és possible que la meva vida estigui feta de multitud de gestos que estimo i que m'he obsessionat a no reproduir. L'evolució deu ser construir de nou sobre el que han construït d'altres, un procés ple de capes que es barregen i es centrifuguen generant una gran confusió, semblant a les peces de roba que giren al tambor de la rentadora i que m'impedeixen saber on comença una i on acaba l'altra.


Hi reflexiono mentre menjo un rostit senzill de conill, patates i carxofes que ha fet la meva mare. A casa dels pares sempre hi ha coses que t'esperen. Armaris, capses, robes, bosses de viatge, fotos de tots nosaltres i una cassola de terrissa amb el tall que ha quedat del dinar. La mare me l'escalfa i el remena amb una cullera de fusta. Tot aquest ritual el podria fer jo, però em deixo cuidar. Me'l serveix en un plat i me'l porta a taula. Em demana si li ha quedat bo. No voldria ser enlloc més al món ni menjar cap altra cosa. Acabo de presentar el llibre 100 pioneres catalanes, d'Antoni Gelonch, que recull la biografia de cent dones que han estat les primeres del nostre país en àmbits diversos i, mentre suco pa al rostit, penso en la meva mare i en tota la legió de dones que no han estat mai al capdavant però que sempre hi eren i hi són. Ella no sortirà a cap llibre però jo que en tinc l'oportunitat li dic que ho ha fet bé i ho escric perquè quedi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit