Ens ho hauríem d'haver imaginat quan l'himne partisà Bella ciao es va colar entre el reggaeton i l'èxtasi a les pistes de les discoteques. «Alla mattina, appena alzata...» Ens hauríem d'haver imaginat que la cosa no s'acabaria allà. Té el seu punt escoltar ara Puigdemont imitar La Internacional. Un nacionalista de centredreta amb una accentuada deriva populista parodiant l'himne més conegut del moviment obrer internacional. Populista o, en expressió de la seva excompanya i víctima de purga Marta Pascal en conversa amb José Antonio Zarzalejos, «carlí».

Puigdemont fa una crida als seus fidels, reunits per desenes de milers a Perpinyà per a profund disgust del Govern francès, a entaular «la lluita definitiva». Ressona en el verb de l''expresident' un eco antic. Un segle i mig abans, també a França, el celebèrrim himne obrer escrit pel revolucionari Eugène Pottier a la Comuna de París exhortava els pàries de la Terra: «Agrupem-nos germans en la lluita final...»

Va dir Lenin de Pottier i de la seva obra: «Va morir en la misèria. Però deixa un monument més perdurable que qualsevol altre que hagi realitzat la mà de l'home». Avui sabem en què s'ha convertit aquell somni (en ocasions convertit en malson) de fraternitat i justícia social. El moviment obrer i la consciència col·lectiva no travessen pel seu millor moment, abatuts per l'individualisme ferotge i la desigualtat multiplicada per un mercat desregulat, sense llei. La posteritat també parlarà de Puigdemont, és indubtable. En certa mesura, el judici del temps tindrà relació amb les pròximes eleccions catalanes. Puigdemont s'aproxima a les urnes amb la necessitat imperiosa, política i vital personalment, de revalidar la primacia de JxCat sobre ERC dins del bloc independentista. Les enquestes no li somriuen, però tampoc no li pronostiquen una derrota inapel·lable. Fa falta veure encara si Pascal i altres independentistes moderats del PDECat li planten cara i poden erosionar-lo. Mentrestant, ell s'escarrassarà en desacreditar el diàleg obert per ERC. I els seus esbroncaran Junqueras, com a Perpinyà. El compte enrere de Puigdemont mai s'ha aturat: quan arribi el dia, el seu poder per manejar la situació serà proporcional per força dels seus. Per això no hi haurà treva en aquesta guerra electoral amb ERC.