És un preciós poble mariner, a l'extrem sud del departament dels Pyrénées-Orientales, tot i que aquí el coneixem més com un poble de la Catalunya Nord. És un poble amb molt d'encant, carrers estrets, empedrats i costeruts amb les cases de tots colors. Un petit port on arriben les barques amb seves conegudes anxoves. Un castell amb la seva muralla, fruit de les seves mil batalles. Que si ara català, que si ara francès, i molt abans fenicis, grecs i romans. Té una lluminositat especial, potser per això al principi del segle XX Matisse i Derain el van pintar. Es diu que allí va néixer el fauvisme. Avui és un poble turístic, amb els avantatges i inconvenients que suposa.

Dels Pirineus avall és conegut perquè allí hi ha la tomba d'Antonio Machado, el gran poeta que morí allí poc temps després de travessar la frontera en la seva fugida de les tropes franquistes. Cotlliure té a tocar Argelès-sur-Mer, on hi havia el camp de concentració on anaven a parar els milers i milers de republicans que fugien al final de la guerra. Tant se val el nombre real, les dades d'aquella època sempre s'han de posar en dubte per interessades, però el cert és que van ser unes quantes desenes de milers, potser centenars de milers, els que per allí passaren.

El que és segur és que no varen ser rebuts pel mairie amb la banda tricolor, sinó que van ser rebuts per soldats, de pell de «cafè amb llet» en el vocabulari de l'època, que gastaven molt males puces. Aquells refugiats arribaven famèlics, sense un bri de forces i molts d'ells deixaren allí la vida.

No és d'estranyar que la tomba d'Antonio Machado, al petit cementiri al centre de Cotlliure, s'hagi convertit amb el pas del temps en lloc de pelegrinatge d'antics republicans i sobretot de les famílies, que allí perden el rastre del pare, de l'avi o rebesavi. Hi vagis el dia que vulguis sempre hi trobes algú, molts amb els ulls vidriosos, d'altres s'hi fan la foto de rigor, però sempre amb molt respecte. No són grans masses, simplement és una corrua de gent, un continu no parar. A la tomba sempre hi ha flors i un parell de senyeres republicanes. Sovint hi trobarem un ram de flors lligat amb la se-nyera catalana. Aquella tomba representa per a molta gent, a més de la tomba del gran poeta, la tomba del seu familiar desaparegut durant la fratricida guerra civil.

No gaire lluny d'allí, dissabte en Puigdemont va rebre l'escalf dels seus incondicionals, ells diuen que eren 200.000, els que es dediquen a comptar aquests esdeveniments diuen entre 60.000 i 80.000, tant se val els que fossin, eren molts. La gent d'en Puigdemont van muntar l'acte per demostrar la seva força, el que no tinc clar és a qui la volien demostrar, si a Esquerra, al Govern d'Espanya, al conjunt de catalans, o al conjunt del món -el món ens mira. Sigui com sigui, la demostració de força va quedar feta. I entre que el mairie de Perpinyà el va rebre amb la banda i que la foto més repetida va ser una emulant Martin Luther King, l'eurodiputat i el seu seguici es van creure que per acabar d'arreglar el cap de setmana, com a «exiliat» que és, podien anar a fer-se la foto a la tomba de Machado.

La foto no la veurem, ells que són els reis de la imatge, de les imatges potents, aquesta no va poder ser. Un petit grup de persones, com les que habitualment estan visitant la tomba, els ho va impedir, no perquè Puigdemont no es pugui fer una foto, sinó perquè el seu seguici la volia fer amb l'estelada, i això per als allí presents era una profanació de la tomba. Poden manipular la història, poden manipular la guerra civil, però el que no podran és fer creure que són exiliats com els d'Argelès-sur-Mer.

Mentre quedi viva alguna persona que sigui conscient que en aquella maleïda guerra hi va perdre un avantpassat, la tomba d'en Machado no es manipula.