La reacció del Tribunal Suprem (TS) davant la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) assenyala la disfunció amb què aquells magistrats han respost i és la constatació indiscutible de la politització de la justícia. Va ser el TS qui, a petició de la defensa d'Oriol Junqueras, va plantejar la qüestió prejudicial sobre la seva immunitat parlamentària davant el TJUE. Tal com diu l'advocada manresana Montse Rosell, per què no va esperar a disposar d'un pronunciament del tribunal per dictar sentència? És evident que presentar aquesta qüestió implica l'existència del dubte. El TJUE deixa en evidència el TS i la sala que va jutjar el procés amb l'esperança de pescar en aigua tèrbola. Quan Junqueras es va presentar a les eleccions, hi tenia tot el dret. La sentència del TJUE li reconeix la immunitat per haver estat escollit eurodiputat el 13 de juny del 2019, el dia en què s'havien publicat al BOE els resultats de les eleccions europees del 25 de maig. Però el 12 de juny havia finalitzat el judici del procés. I el 13 es va fer la proclamació dels candidats. Per tant, la irregularitat de l'actuació del TS queda en evidència perquè sabia que Junqueras podia tenir immunitat, com així més tard ho va sentenciar el tribunal europeu i va actuar a contrafur. El TJUE no qüestiona el judici del procés (que no analitza), però sí la seva condemna. Explicita que hauria d'haver estat posat en llibertat el 13 de juny o haver-li permès recollir l'acta d'eurodiputat i sol·licitar un suplicatori al Parlament Europeu. El Suprem no ho va fer perquè va preferir nedar i guardar la roba. Ara bé, ignorar que no es podia dictar sentència sense demanar abans el suplicatori al Parlament Europeu va ser una flagrant il·legalitat, a tomballons, que també es va cometre amb Carles Puigdemont, Toni Comín i posteriorment amb Clara Ponsatí, en pretendre impedir que fossin eurodiputats, amb el banal argument que no havien recollit l'acta de forma presencial. És evident que la decisió del TJUE obre la porta a la nul·litat de la sentència contra Junqueras.
Els jutges del TS es creuen instal·lats en la impunitat, on els mou la supèrbia, oimés des que s'ha demostrat, que porten com una ofensa les esmenes constants que els arriben d'Europa. Aquesta sentència del TJUE va ser un revés inesperat per a la «justícia» espanyola, que donava per fet que davant l'escassa reacció internacional del procés, el TJUE no gosaria contradir-la, oimés després de l'ensopegada de l'estratègia jurídica dels impulsors del procés davant el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans) que va avalar l'actuació del Tribunal Constitucional (TC) de suspendre el ple del Parlament de Catalunya del mes d'octubre del 2017, que ho justificava per evitar els «abusos comesos», per la majoria parlamentària. Ja des d'un primer moment es va fer una imputació descontrolada per rebel·lió de la Fiscalia, avalada pel jutge instructor del Suprem, Pablo Llarena, que tenia com a missió emportar-se el judici a Madrid, no fos cas que a Catalunya, com va passar amb l'expresident Mas, fossin massa tous. Volien una sentència dura, tècnicament impecable, per tal d'evitar possibles nul·litats que poguessin venir dels tribunals europeus. Però les garrotades que han vingut d'Europa els han afectat fins al moll de l'os. Es va fer evident amb la tramitació de les euroordres i, en especial, amb la sentència dictada pel Tribunal alemany de Schleswig-Holstein. En lloc de fer autocrítica, el TS va optar per desmerèixer el tribunal alemany acusant-lo de manca de rigor. Ara ja preocupa l'alt aparell judicial, en què la unanimitat amb què ha resolt el TC s'ha trencat. S'ha filtrat l'estratègia per aturar en aquell tribunal els recursos interposats pels acusats per evitar que arribessin a Europa. Les actuacions de l'Audiència Nacional, dels jutges Llarena i Lamela, han estat més pròpies d'un tribunal inquisidor que del segle XXI. Encara no llancen la tovallola, però ells acrediten que la «justícia» espanyola ha perdut la capacitat d'exercir la funció d'àrbitre que té encomanada. El procés ha posat en evidència que el sistema judicial espanyol, ni és imparcial ni fa «justícia», sinó que serveix uns interessos determinats. Ahir, els de les entitats bancàries, on Europa va haver de rectificar els abusos que s'estaven produint amb les execucions hipotecàries. Avui, l'autodeterminació, però també la llibertat d'expressió i els drets de participació i dissidència polítiques. Demà, la submissió al feixisme de Vox?
