Malgrat les exigències contínues d'una actualitat que canvia a cada moment, no podem passar per alt l'acte de dissabte passat a Perpinyà. Ja fa una setmana, sí. Però hi ha fets que tenen especial transcendència i que marquen línies de futur. Primer de tot cal tenir present una dada simplement numèrica: la xifra d'assistents a l'acte canvia segons les fonts però hi ha consens a situar-la entre 150.000 i 200.000 persones. I encara s'ha de fer constar que un bon nombre d'autocars no van poder arribar a lloc. Per tant, una primera constatació és que l'afluència va ser realment extraordinària, i mai vista a Perpinyà. Això sol mostra una qüestió bàsica: l'independentisme segueix mobilitzat, tot i la repressió, les dificultats de tota mena i malgrat constatar la falta d'unitat, que s'ha reclamat tan sovint. Però, atapeïts en l'amplíssim espai del Parc de les Exposicions de Perpinyà, intentant de veure els que parlaven a través d'una pantalla llunyana i de poder sentir les intervencions, ningú no preguntava al seu desconegut veí a qui havia votat en les darreres eleccions. Sinó que el comentari més habitual entre els assistents era: «Som aquí per donar testimoni de la voluntat d'independència i del suport als exiliats i empresonats. I tornarem a sortir de casa i anirem allà on sigui, sempre que calgui».
Una altra lliçó destacada de l'acte de Perpinyà és també que per moltes qüestions Europa encara s'acaba al nord del Pirineu. Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, com a diputats del Parlament Europeu que són, tenen reconeguda la immunitat a tota la Unió Europea. Però què hauria passat si haguessin anat uns quants quilòmetres més al sud de Perpinyà? L'acte polític que va congregar tants milers de persones no s'hauria pogut portar a terme i tots tres diputats europeus haurien estat detinguts i empresonats, sense tenir en compte la seva immunitat. Com es gestionen des d'Europa, aquestes contradiccions? En general amb molta precaució però també amb una lògica jurídica del tot diferent de l'espanyola. Hi ha dos casos ben recents. D'una banda fa pocs dies que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va donar la raó al raper Valtònyc respecte del tipus de llei que s'havia d'aplicar en el seu cas. I aquest dijous mateix el judici sobre l'euroordre de Clara Ponsatí, instat pel jutge Pablo Llarena, ha estat ajornat de nou fins al 18 de juny ja que, tenint immunitat com a eurodiputada, el jutge escocès esperarà en tot cas la decisió del parlament europeu sobre el suplicatori que la justícia espanyola hi ha presentat. I serà llavors quan decidirà què cal fer.
De tot plegat se'n desprèn que el repte català persistirà, que el gran gruix de l'independentisme, així com els presos polítics i els exiliats no afluixaran i que la justícia europea no serà gens condescendent amb l'espanyola. D'altra banda el govern de l'Estat és dèbil i necessita l'independentisme per aprovar pressupostos i governar. I per això intenta de pactar-hi a través d'una taula de diàleg, de resultats ben incerts. També es constata que aquest govern estatal feble topa amb un rebuig molt gran no només dels tres partits de la dreta sinó també dels grups de pressió que dominen l'Estat. Cada vegada és més clar que Pedro Sánchez té formalment el govern, però no té realment el poder. Una situació complexa que ofereix oportunitats de ser capgirada a base de mobilitzacions continuades amb formats i continguts diversos, amb victòries electorals cada cop més contundents i amb la internacionalització creixent del conflicte, fins que l'embolic espanyol sigui ja un greu problema europeu que cal solucionar.
