Cayetana Álvarez de Toledo, portaveu del PP al Congrés, acaba de declarar que ella no és partidària de dependre de Vox. I n'ha explicat el perquè: «Son nacionalistas», ha dit. Ai, caram, qui ho hauria dit mai. I, doncs, què són els militants i dirigents del PP, sinó nacionalistes? Un cop més, s'amaga darrere les paraules una pugna de signe ideològic i una voluntat de dominar el relat polític. Com hem recordat més d'una vegada, les paraules ja no tenen avui el sentit originari, sinó que se'ls atribueixen altres significacions per veure si, d'aquesta manera, es fa passar bou per bèstia grossa. En aquest context, doncs, els nacionalistes són només els partidaris de l'extrema dreta, que d'això no se n'amaga pas, i naturalment els partidaris de la independència de Catalunya. En canvi, els patriotes espanyols, que cada dia pengen banderes més grans en els pals de les places i que utilitzen tot el dia un verb inflamat d'amor a la idea que s'han construït del seu territori, ells no són nacionalistes. Què són, doncs? Darrerament els ha agafat per anomenar-se «constitucionalistes», ells que havien renegat tant de la constitució espanyola i que ara la interpreten a la seva manera. I, no cal dir-ho, els catalans que volen un estat propi són colpistes, terroristes, rebels, sediciosos, i un sens fi d'adjectius altisonants i menyspreables.
Aquesta moda de la deformació de les paraules, en la qual sempre ha excel·lit Ciudadanos, s'escampa poderosament per tots els terrenys i ara ha arribat a l'àmbit penitenciari, quan el trio de partits nacionalistes espanyols ha descobert que la condemna judicial contra els independentistes no es traduïa en l'escarment i el càstig que ells haurien desitjat. Ara resulta que la política de presons implica no sols compliment estricte de les penes sinó també l'ús de conceptes com ara «reinserció» o «permís de sortida», que atenuen l'execució de la condemna i que s'apliquen a tota mena de presos, des del gendre del rei d'Espanya fins als més de quatre-cents interns que, a Catalunya, s'acullen a l'article 100.2 del reglament penitenciari.
D'altra banda, una taula de diàleg ja no és tampoc allò que sembla sinó una «humiliación que inaugura el despiece de la igualdad territorial» i que engegarà una política desfermada d'indults i amnisties a la carta i, fins i tot, una ruptura de la caixa única de la Seguretat Social (Casado dixit). El govern de Pedro Sánchez, en definitiva, «ha doblado el espinazo ante un presidente amortizado, usurpador y títere que actúa a las órdenes de un fugado de la justícia».
Un fugat de la justícia que, per cert, gaudeix d'immunitat a tot Europa menys a Espanya i que s'atreveix a muntar mítings multitudinaris en territori francès i a quatre passos de la nostra frontera. Per això, la mateixa Álvarez de Toledo s'ha adreçat enèrgicament a l'Assemblea Nacional francesa perquè expressi la seva repulsa a Puigdemont i les seves activitats en el país veí. Segons ella, està en joc no sols la «solidaritat» amb milions de demòcrates espanyols sinó la «dignitat democràtica» de França (sic). És a dir, paraules com «eurodiputat», «immunitat», «llibertat d'expressió» i «elecció popular» reculen i es converteixen simplement en «fugat de la justícia» i uns sens fi d'insults d'alt voltatge. Finalment, la cambra catalana no se salva tampoc d'aquest brillant florilegi, quan el portaveu de Ciudadanos exigeix del president de la Generalitat que se'n vagi a casa seva perquè és, literalment, un «okupa».
Ells, però, no són «nacionalistes». Són només espanyols de bon llinatge que s'han mostrat sempre ardents defensors d'això que en diem «democràcia», una altra paraula que avui ja no se sap ben bé què significa...
