Església construïda a l'antic terme de Castram serra, la serra del castell, d'on en derivà el topònim actual de Casserres. El temple fou consagrat a començament de 907 pel bisbe Nantigis de la Seu d'Urgell, i comptà amb el concurs del comte de Barcelona Guifré el Pelós i del seu fill, Miró el Jove, comte de Cerdanya i Besalú, que, respectivament, varen iniciar i acabar la seva construcció; és com si la història catalana entre els segles IX i X es passegés per aquesta contrada, a l'es-querra de la riera de Clarà.

Aquesta església d'una sola nau té planta de creu llatina, coberta amb volta de canó de mig punt i apuntada, suportada per contraforts que li donen una robustesa singular, amb l'absis semicircular a llevant despullat de tot ornament exterior, només la pedra disposada en carreus ben tallats i ajuntats amb morter, i al centre una finestra amb doble esqueixada, conclosa amb un arc de mig punt, i una arquivolta que reposa sobre dues columnes de petites dimensions que la revesteixen d'una gràcil elegància.

Sobre el mur de ponent s'enlaira un singular campanar d'espadanya de doble obertura, rematades per arcs de mig punt adovellats i que aporta la verticalitat a un conjunt d'on sobresurt l'horitzontalitat. La teulada és a dues aigües amb teules àrabs.

A migjorn trobem la porta d'entrada, amb tres arcs en degradació i dues columnes coronades per dos capitells que no són els originals, a banda i banda de la porta, que mostren el tetramorf dels evangelistes: l'àliga i el lleó (sant Joan i sant Marc) a l'esquerra i el bou i l'home alat (sant Lluc i sant Mateu) a la dreta; aquestes quatre figures conviden a entrar, per trobar-se el pantocràtor que sojorna al dedins del temple. Aquests quatre evangelistes representen la paraula i, a la vegada, els quatre elements del tot u de la creació, així com el pantocràtor de l'interior que, com a Creador i Redemptor, és l'autor del món i de tot l'univers.

L'absis és cobert per una volta de quart d'esfera que acull un presbiteri posteriorment ampliat i que s'uneix a la nau mitjançant un interessant ressalt cobert per volta de canó amb un arc de mig punt adovellat.

L'església disposava d'unes pintures murals espectaculars que, actualment, es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i formaven part d'un monument sepulcral, ubicat en un arcosoli d'arc apuntat al presbiteri, en una composició veritablement meravellosa. A l'espai principal trobem el Crist amb vestimenta vermella i el rostre amb nimbe vermell, i l'alfa i l'omega, a banda i banda, i als seus peus dos cossos que ressusciten del sepulcre. A la part inferior identifiquem els arcàngels sant Miquel amb una llança occint el dimoni amb tres caps i sant Rafael. A l'intradós de l'arc, l'Agnus Dei, i a la curvatura dos àngels alats superbs fent sonar les trompetes de la Resurrecció. En la restauració del 1979, es descobrí una imatge inquietant d'una psicòstasi, o pesada de les ànimes, amb el dimoni pressionant amb la mà i el peu el plat de la balança de les obres dolentes del difunt per endur-se'l a l'infern.

L'església de Sant Pau en l'esdevenidor dels segles ha estat vinculada als seus promotors comtals; com a part d'un alou a Santa Maria de Serrateix; priorat de la comunitat de Sant Sadurní de Tavèrnoles el s. XII; parròquia el s. XII i XIII; possessió del senyor de Sant Joan de Montdarn el s. XV; priorat dels monjos agustins el s. XV; convent dels caputxins el s. XVI i, finalment, seminari del bisbat de Solsona. Tanmateix, aquest temple d'una bellesa commovedora convida el visitant a fer una introspecció en l'ànima per retrobar-se amb si mateix i amb la fe dels avantpassats, i ha mantingut sempre dues fidelitats que el defineixen a la perfecció i li confereixen transcendència i identitat: l'advocació de sant Pau, l'Apòstol dels Gentils, i el seu arrelament a Casserres com un dels seus baluards arquitectònics més característic, més corprenedor i més universal.