En un món com l'actual, on la informació flueix de manera global per tota mena de canals i mitjans informatius, la teoria de la conspiració per explicar moltes de les coses que estan passant va agafant adeptes. No és res de nou en la història de la humanitat. Sempre n'hi ha hagut, de conxorxes per obtenir el poder o determinats beneficis. Però potser mai com ara la cosa s'ha generalitzat tant i es fa difícil entendre bé què és veritat i què és mentida. Què forma part d'un complot prèviament planificat i què és fruit de l'atzar o d'un cúmul de circumstàncies no previstes al detall.
Personalment, no soc pas partidari d'explicar-ho tot com a fruit de pactes secrets de determinades elits que es mouen per interessos particulars, però sí que tampoc podem ser ingenus i creure que no hi ha ningú darrere d'algunes accions espúries. Sobretot, quan es veu la importància que es dona a la informació amb l'objectiu que l'opinió pública pugui acceptar, resignadament, determinades pràctiques repressives o que atempten contra la llibertat i la informació veraç o contrastable. La difusió de notícies falses o tergiversades, les famoses fake news, pul·lulen arreu.
I crec que el problema més gran no es troba només en àmbits privats, on alguns delinqüents de coll blanc es dediquen a embolicar la troca en benefici propi. No! El problema és que això ja forma part de l'estructura de tots els estats del món. Es podria entendre que això passés en països no democràtics, però en els que formalment ho són és totalment inadmissible. Com pot ser que hi hagi tants fons reservats, sense control parlamentari, per fer el que els doni la gana? Ara estem assistint al procés judicial d'extradició als Estats Units d'Amèrica -teòricament una de les democràcies més consolidades del món i històric pal·ladí de les llibertats- de Julian Assange, creador del portal WikiLeaks, per haver difós informació reservada i compromesa de les activitats de l'estat nord-americà, clarament contràries als drets humans. O la curiosa gestió del coronavirus, que ha creat una psicosi de pànic que acabarà tenint repercussions en la llibertat individual. Temps al temps. Sigui o no sigui veritat el que es va publicar, el fet que els poders estatals la tinguin jurada al Julian és que els fa por que la gent sospiti de les informacions i dels asèptics relats oficials.
Molt més a prop, a casa nostra mateix, tots estem vivint diàriament la guerra bruta feta per les clavegueres de l'Estat espanyol -amb diners, doncs, de tots, els contribuents- per tal d'evitar, amb males arts i intoxicant la ciutadania, el procés independentista català. I tot amb el suport del deep state, o estat profund, format per judicatura, alts funcionaris, grans empreses oligopolístiques i vividors de l'statu quo. Tots ells molt poderosos i amb les mans lliures per fer el que vulguin amb els recursos de tothom.
A Catalunya ha costat molt començar a entendre que les coses van d'aquesta manera. Hem anat massa temps amb el lliri a la mà, pensant que a la política s'hi juga amb regles ben definides i clares. I que sempre s'ha de buscar l'acord i el consens. Hi ha una frase, agafada al vol, del llibre del president Artur Mas, Cap fred, cor calent. El procés en primera persona (ed. Columna) que crec que serveix perfectament per exemplificar-ho. Diu i es pregunta a ell mateix: «Qui sap si és certa la nostra proverbial incapacitat per fer política. Som un país preparat per treballar però no per fer política?».
En qualsevol cas, convindria començar a prendre consciència d'aquesta realitat i lluitar cadascú per anar redreçant aquest panorama. No és pas tasca fàcil, però de la mateixa manera que la gran quantitat d'informació existent serveix per intoxicar, també ens permet, si cerquem i trobem fonts fiables, conèixer la realitat. El recent assaig de Fred Vargas, La humanidad en peligro. Un manifiesto (ed. Siruela) va en aquesta línia, lligant-ho amb la supervivència de l'ecosistema planetari (destrossat en bona part per grans interessos econòmics) i demanant que deixem d'ésser passius i comencem d'una vegada la revolució.
