Una monarquia és una loteria: com que s'hereta, el rei pot sortir espavilat o curt de gambals, honest o trampós, generós o garrepa. En les monarquies medievals els fills i nebots amb aspiracions a heretar es dedicaven a matar-se entre ells, i guanyava el més fort, de manera que el poder romania en mans capaces, però ara les coses funcionen d'una altra manera i són les lleis, i no els punyals, les qui determinen qui serà rei o reina en cas de mort o abdicació del titular. El perill que la institució vagi a parar a mans d'algú escassament capacitat es compensa limitant el seu poder amb la finalitat que decisions poc assenyades no causin greus perjudicis.

La monarquia espanyola respon en teoria a aquest model. La Constitució li atorga un paper simbòlic i representatiu, i estableix que cap dels seus actes no tindrà validesa si no els referenda el Govern. És a dir, que no mana -però influeix, i de vegades molt. La corona es transmet per herència, segons la regla masclista que els fills passen al davant de les filles. Felip de Borbó i Grècia, amb dues germanes més grans, és rei per aplicació d'aquesta regla. Però el seu pare, Joan Carles de Borbó i Borbó, va ser rei per decisió consecutiva del règim franquista i del règim constitucional. Per la llei franquista, que el declarava successor de Franco en la prefectura de l'Estat, va ser proclamat rei a la mort del dictador. I el 1978 la Constitució va acceptar el fet consumat i va determinar que «la corona d'Espanya és hereditària en els successors de S. M. Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica».

Joan Carles va ser rei per decisió del Parlament espanyol i dels ciutadans que van votar la Constitució. I encara que la mateixa carta magna afirmi que «la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat», és de sentit comú i democràcia elemental que l'ocupant de l'alta magistratura respongui dels seus actes davant aquells a qui deu el càrrec: les Corts, la ciutadania i el sistema constitucional, oimés si els actes no semblen tenir cap relació amb les funcions que li estan encomanades. Una cosa és protegir-lo contra el partidisme i una altra que pugui fer el que li sembli, fins i tot quan li sembla de fer coses impresentables. Si les Corts no poden entrar-hi, el seu prestigi i la credibilitat de la democràcia espanyola en surten perjudicats. Encara més quan tribunals estrangers sí que fan la feina i investiguen allò que els diputats no volen examinar.