Si el coronavirus, o tot el pànic associat, no ho impedeix, aquest estiu hi haurà Jocs Olímpics a Tòquio. Ja fa quatre anys de la darrera cita, a la caòtica Rio de Janeiro, i novament, durant dues setmanes i escaig, apareixeran a les nostres pantalles, als diaris i als mitjans digitals informacions sobre esports que, habitualment, són secundaris.

Fa uns quants dies, el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, es queixava del model d'esport que hi ha a l'Estat, com les administracions públiques no arriben a tot i com no hi ha un pla per provocar que les empreses s'hi involucrin. I quan parlem d'esport, no parlem només del futbol, sinó també de tots els altres.

Blanco revelava com alguns esportistes que havien acudit a d'altres cites olímpiques s'havien hagut de pagar el bitllet de la pròpia butxaca, en molts dels casos després d'haver obtingut una classificació èpica, perdent-hi diners, només per participar-hi, sense objectius gaires ambiciosos en termes de resultats.

Els últims mesos s'ha parlat molt de com s'ha d'ajudar el futbol femení. Que s'ha de fer. Gràcies a això, s'han obtingut resultats. El poder de la paraula «futbol» ha funcionat per a les dones i benvingut sigui. Però aquest megàfon encara és poc poderós per a les altres especialitats esportives, masculines i femenines, que sembla que no existeixin. Això sí, durant quinze dies s'exigiran resultats i ens veurem capaços de criticar-ho tot. I, aquest cop sí, amb grans altaveus.