Al moment d'escriure aquesta peça només hi havia una persona afectada per una grip nova a Manresa i cinc a Igualada. En un altre moment, aquest inici semblaria una broma. Si hi afegim que en general els seus símptomes són lleus i en general els afectats es poden estar (aïllats i tranquils) a casa seva, semblaria poc probable convertir aquest fet en una notícia. Però aquests relats confirmats i molts altres de similars arreu són els que marquen l'actualitat des de fa setmanes. El lector ja haurà endevinat que entro en clau coronavirus. Mentrestant, esperem arribar aquesta setmana o la següent al moment àlgid dels contagis locals. Teletreball, escoles tancades amb nens a casa i altres mesures semblants semblen a hores d'ara inevitables.

He de confessar que era un admirador de Jurgen Klopp des dels seus temps d'entrenador del Borussia, però després de les seves no declaracions arran d'aquesta crisi sanitària mundial, en soc un rendit deixeble. Preguntat per un dels periodistes que segueixen l'actualitat del Liverpool FC sobre el «tema», la seva resposta ha estat una antologia del sentit comú, la correcció i la fermesa. Qüestionat, ha respost amb claredat i contundència. Res de dir allò de: «els virus són així» o fer una disquisició intel·ligible per fer veure coneixement i no dir-ne res. Tot el contrari. Ha explicat que no és ningú per parlar del Covid-19 i ha afegit que no entenia els motius pels quals un preparador esportiu famós com ell havia de contestar. «Soc un paio amb gorra de beisbol i barba poc arreglada, res més», ha etzibat. En menys d'un minut ha creat una càtedra que haurien de seguir Guardiola, Mourinho o altres de fama pujada.

Dit això per ell, em pregunto si tinc dret a opinar alguna cosa modesta i amb sentit. Com la immensa majoria, no en tinc ni idea des del punt de vista sanitari. Només puc observar al meu voltant i als noticiaris per intentar valorar com la societat encara una situació d'aquesta magnitud. I fer-me preguntes. Ara bé, el paroxisme i l'estultícia que mostra una part gran de la humanitat quan actua en clau grupal, sigui dins d'una manada o en una comunitat internacional, és per a mi realment decebedora. I també plena de contrastos. Dos amics diferents dins del grup dels milions d'italians que estan confinats a les seves poblacions ho encaren de forma oposada. Un se'n va a jugar a pàdel amb el seu fill després de sortir de treballar. L'altre està confinat voluntàriament a casa i ho té tot a punt per sortir corrents de Llombardia amb la seva casa amb rodes.

No faré cap valoració més enllà d'observar com la informació arribada en tromba influeix en l'ànim i en l'alarmisme. Per comparar, imaginem que cada dia a les portades dels diaris hi anotessin els marcadors de la gent que mor diàriament per grip comuna o qualsevol altra afecció contagiosa. El terror amb el qual viuríem seria insuportable. O ens hi habituaríem, com crec que acabarà passant. Enmig d'una certa calma momentània, alguns es comporten quasi com si fossin en una d'aquelles pel·lícules de catàstrofes. La histèria mostrada o continguda està bloquejant el món tal com l'hem entès fins ara en clau econòmica. La creació de riquesa planetària està compromesa. Ara només cal saber si serà per unes setmanes o bé ens instal·larem en aquesta negativitat per temps. Significaria que les portes de l'infern es podrien tornar a obrir com el 2008. Retallades socials, manca de diners als bancs, atur i misèria col·lectiva. I tot perquè la informació és com un conill de bosc. Quan s'escapa se'n va on li sembla, no hi ha forma de caçar-lo i esvera tothom que viu o passa per allà. Es multipliquen de manera desmesurada però són inofensius.