Són només diagnòstics, i què són els diagnòstics, badem-hi una estona; a la pràctica clínica, els professionals, duran l'entrevista i les exploracions complementàries que són necessàries, arribem a una diagnosi, s'hi arriba mitjançant explorar símptomes o signes que explica o veiem en el pacient, amb exploracions complementàries de laboratori clínic, radiològics o anatomopatològics. Tot plegat ens fa concloure un diagnòstic, s'agrupen totes les dades i, tal com ho agrupem, ja tenim una malaltia o una síndrome amb nom i, sovint, cognoms. Quan tenim un nom per a allò que ens afecta, normalment respirem més tranquils, o no.

Tot plegat ve a tomb perquè en les malalties psiquiàtriques aquesta pràctica es fa més difícil. No tenim ni anàlisi, ni proves radiològiques de neuroimatges que ajudin a confirmar el diagnòstic. Per altre costat, un diagnòstic ens ajuda a plantejar un pla terapèutic; ara bé, si una persona obté un diagnòstic d'esquizofrènia, la seva evolució serà ben seva, no necessàriament la mateixa que les altres persones amb el mateix diagnòstic. Les persones no són esquizofrèniques o bipolars, per posar uns exemples, sinó que pateixen una esquizofrènia o un trastorn bipolar. Sortim de l'àmbit psiquiàtric i ens endinsem en una malaltia més comuna, un constipat, sabem que és produït per un virus, i que en una família tots es constipen i la causa és la mateixa, un virus; segurament cada membre de la família farà un curs de la malaltia diferent, els uns podem tenir una febrada, els altres dolor articular, els altres només tos i els altres només un aixafament i ulls plorosos. O sigui que l'evolució depèn de l'estat i condició general de cada persona. Imaginem, doncs, com la genètica, l'educació, la xarxa social, l'entorn i la personalitat afecta les persones diagnosticades d'un trastorn mental greu.

Això ens fa plantejar, en Salut Mental, l'atenció centrada en la persona, el seu entorn i les condicions econòmiques i socials. Tenim tendència a pensar que les condicions socials provoquen malalties psiquiàtriques greus; és veritat que la falta de treball, l'atur, les condicions de pobresa, la manca de suport social, genera ansietat, incertesa i, si perduren aquestes condicions, un estat depressiu, i allò que genera encara més patiment, l'exclusió social.

Si tornem a les malalties psicòtiques, l'esquizofrènia o trastorns bipolars entre d'altres, les condicions socials no provoquen la malaltia però sí que provoquen moltes més possibilitats de ser econòmicament febles, amb manca de recursos, i d'esdevenir pobres. Afegim l'estigma social que les malalties psiquiàtriques provoquen en la majoria de la societat i ja tenim els elements per tal de patir una exclusió social important.

A l'hora de plantejar les valoracions de les persones amb malaltia mental i proposar plans terapèutics, no ens podem quedar en una atenció estrictament sanitària, hem d'anar més lluny, sortir d'allò sanitari i plantejar les necessitats laborals, educatives, d'oci, d'habitatge, esportives, culturals i de plantejament de vida d'aquestes persones. I no descuidar-nos d'ajudar a mantenir el sentit de transcendència, la dignitat, d'ells. Un altre dia badarem respecte al Mosaic, la resposta manresana, bagenca, per donar suport a la (re)habilitació de les persones afectades, malgrat que si hem de rehabilitar és que hem fet tard, és que ja han estat excloses.