Hi va haver un temps de vaques grasses en què les inversions s'atorgaven a granel i els municipis treien pit amb grans projectes. Sovint desproporcionats. Era un temps, una dècada enllà, en què, a més, aquesta part del Pirineu tenia representants entre els alts càrrecs del Govern, i això, en la política d'aquest racó de la Mediterrània, sovint acaba sent més decisiu que la necessitat real del territori a l'hora de definir el destí del capital públic. De manera que la Cerdanya va rebre grans inversions per fer centres cívics, poliesportius i piscines ignorant si els veïns tenien accés a equipaments similars, encara que fossin al poble del costat. El verb mancomunar no es va conjugar gaire en aquells anys de bombolla econòmica i ajudes europees pel broc gros. La crisi va frenar aquella tendència i va empè-nyer els gestors públics a buscar fórmules enginyoses per treure el màxim rendiment possible als diners de tots i alguns van veure que potser era millor rehabilitar que construir. Avui, sortint de la crisi, el Pirineu sembla que s'aboca a una nova etapa de vaques grasses, ara sobre la base d'un nou auge de la construcció i un projecte olímpic que ha inquietat part d'aquella societat que es va adonar dels excessos inversors. A la Cerdanya i el Pirineu creix de mica en mica una nova consciència sostenible.