Gàbies i vergonya aliena al parc Vila Closes, a la plaça Catalunya de Manresa. Les criticades estructures metàl·liques encara hi són i presideixen un abandonament que clama al cel. El mes passat hi va anar la regidora de Barris i Civisme, però en els dies següents no va passar res. Ara la situació ha estat denunciada per aquest diari, de manera que potser faran alguna cosa. Ja veurem si és molt o és poc.
La memòria del pintor Josep Vila Closes (1921-2005) no es mereix aquest tracte ofensiu. L'artista de la ciutat i del barri va ser massa important perquè un testimoni d'homenatge destinat a perdurar sofreixi aquesta deixadesa. Si ens mira per un forat no deu estar content.
Convergència, quan es deia així, va clamar contra el desastre estètic del parc, les famoses gàbies. El departament d'Urbanisme s'hi havia lluït: algú els va prometre ufanoses plantes que s'enfilarien pels reixats i crearien espectaculars murs de vegetació, però no va passar. Tampoc no va passar a la gàbia circular de la Bonavista. Seria interessant saber si els mals aconselladors van pagar la seva part de culpa. O potser el consell era bo i els tècnics d'un altre departament no van aplicar-lo com calia. El tennis d'excuses és un esport molt popular, i el derrotat sempre és el ciutadà.
Convergència va guanyar les eleccions i va arribar a l'alcaldia. Encara hi és, des de fa nou anys, amb el mateix titular i amb dos canvis de nom del partit. L'alcalde persisteix i les gàbies també, Si no s'afanya, el sobreviuran. Mai no hi ha els diners necessaris per entrar-hi amb un bufador de tallar metalls. Han provat de fer un conveni de col·laboració amb alguna empresa? Desmuntar, netejar, endreçar, abellir i, a canvi, dret a explotar-hi un quiosc i unes taules. Ball amb acordió els vespres d'estiu. I que es digui «terrassa Vila Closes».
Potser l'oblit és una estratègia maquiavèl·lica del govern municipal per orientar la irritació ciutadana cap a un objectiu controlable. La potineria parallamps, una tècnica antiga per focalitzar en una qüestió poc transcendent les ànsies de criticar dels éssers humans, que són permanents i independents de la qualitat del servei públic. Sortim de casa amb una dosi de blasme que hem de deixar anar durant el dia, perquè si ens la quedem a dins dormirem malament. Malparlar és terapèutic, i no és fàcil que un alcalde perdi les eleccions per unes esquerdes al paviment d'un parc poc freqüentat.
