M'assec davant l'ordinador amb el ferm propòsit de no escriure sobre el virus. Penso que col·legues de tots els mitjans ja en parlen prou i, d'altra banda, si és que n'hem de llegir alguna cosa, valdrà més que callem els profans i escoltem els metges i els epidemiòlegs. D'altra banda, segur que hauria de saber trobar en l'actualitat més immediata molts altres temes que mereixen una reflexió i que no he abordat encara. Parlaria del rei emèrit, per exemple, de la vergonya col·lectiva que significa que la cúpula del sistema sigui tan corrupta i que la nostra democràcia o un partit com el PSOE siguin capaços de bloquejar qualsevol intent d'investigar com s'ha forjat la fortuna dels borbons d'ençà del final de la dictadura franquista. I tanmateix...
No soc capaç de canviar de tema, perquè també em semblaria un acte d'inconsciència passar de llarg davant el tema que ocupa totes les hores del dia i totes les vides de nosaltres mateixos i de les nostres famílies. Per si fos poc, ara resulta que visc en una ciutat a la qual li ha tocat el trist honor d'encapçalar els noticiaris a causa del clúster d'infecció que s'ha generat a l'hospital d'Igualada. Dos-cents cinquanta dels meus conciutadans es troben confinats a casa seva i una vintena més ja s'han infectat amb el virus, per no parlar de l'inici de notícies d'algun desenllaç fatal. Els amics de fora m'envien missatges per desitjar-me sort i per aconsellar-me que no em mogui de casa, jo que soc asmàtic i tinc allò que els mitjans anomenen, púdicament, «patologies prèvies». I encara que tingués una salut de ferro i una força juvenil que ja fa temps que es va esvair, resulta que han tancat les escoles, la biblioteca i els teatres, que hem hagut d'anul·lar aquell viatge a Itàlia que teníem programat, que s'han ajornat sine die uns quants actes en els quals havia de prendre la paraula i que m'he de preparar per veure el Barça-Nàpols de la Champions amb el Camp Nou sense públic... això, és clar, si és que els jugadors italians troben la manera de poder viatjar a Catalu-nya, que s'ha de veure. I, encara rai, la condició de jubilat em fa viure la situació de privilegi de cobrar cada final de mes, quan tanta gent molt pròxima del meu entorn veuen com se'ls cancel·len, l'una darrera l'altra, les feines que els donen per viure.
És impossible sostreure's al clima general, i escriure en un diari té, entre d'altres, la servitud d'estar atent als interessos dels lectors. Una altra cosa semblaria indiferència, insolidaritat, frivolitat, incomunicació. Però, com ser capaç de dir alguna cosa original? Alguns filòsofs i analistes més fins ja han trobat el filó articulista d'especular sobre el fet indiscutible que una pandèmia com aquesta pot posar terme a la famosa globalització, ara que cada país es tanca dins les seves fronteres i cada família es reclou a casa seva. O potser podria optar per mirar enrere i agafar-me a la història: per exemple, a l'epidèmia de la grip del 1918 que va causar tantes víctimes pertot arreu i que, a Igualada mateix, es va endur 155 dels seus onze mil habitants. O, en un terreny més anecdòtic (però també tràgic), potser podria recordar que en aquella època es van posar de moda els passejos per la zona del Rec, perquè la ingenuïtat de la gent havia fet córrer la brama que la pudor de les adoberies podia ser bona per preservar-se de la malaltia...
Continuo rumiant, però em costa de trobar un to original, i em passa com allò de la cançó d'en Serrat, que, de tant mirar el sostre esperant que les muses li aboquessin un xic d'inspiració, s'adonava d'una cosa tan prosaica com la necessitat de fer-hi passar, ben aviat, una bona mà de pintura.
Fins que em somriu, per fi, la fortuna fugissera i m'adono que ja he esgotat tots els caràcters que havia de tenir l'article que s'acaba. Tot és, doncs, coronavirus...
