Els morts d'avui són malalts d'ahir que es van contagiar la setmana passada. Al llarg de la setmana que ve, o qui sap si l'altra, mostraran símptomes i seran hospitalitzats si cal els qui s'han contagiat en la bogeria de les hores prèvies a la gran clausura descoordinada.
S'apropen més dies d'alarma estadística. No comptem que les xifres es frenin de sobte per la gran restricció de moviments. Hem esperat que l'agreujament de la situació ja fos insuportable per adoptar mesures que necessàriament arriben tard, i no és que no sabéssim quina era la mecànica, per bé i per mal: a Hubei les autoritats xineses han construït un cas d'estudi sobre el que no s'ha de fer i el que sí que funciona, però es veu que no ens hi hem fixat prou. Ara, correm-hi tots. Ahir, mentre el consell de ministres estava reunit a la Moncloa, el nombre espanyol de positius superava els sis mil, el doble que dos dies abans i cinc vegades més que dilluns passat.
No podem culpar només les autoritats, que en democràcia són un reflex de la societat de la que emanen. Que la reacció de milers de madrilenys al tancament d'escoles fos anar-se'n tota la família als apartaments de les costes alacantina i murciana demostra que no s'havien cregut la gravetat de la situació. Municipis lliures de la cucafera es van veure empestats per usuaris febrils de l'AVE radial. Semblava que ningú no podia superar l'absurditat italiana de filtrar un decret de confinament abans d'executar-lo, promovent així una notable diàspora, però la governança regional espanyola -la madrilenya al capdavant- s'ha dedicat a competir-hi amb nota mentre la governança central experimentava un atac de respecte a les competències autonòmiques que ja ens hauria agradaria veure en altres aspectes de l'acció institucional.
La velocitat amb què el Govern català ha actuat davant el brot d'Igualada és elogiable, certament, però aquesta determinació també és el fruit d'haver constatat els errors anteriors de xinesos, italians i espanyols. Amb les decisions del consell de ministres d'ahir comença un parèntesi que obre un munt d'interrogants sobre la gestió de la novetat. Per exemple: ¿fins on pot incrementar-se el nombre dels qui s'aïllen dues setmanes per haver estat en contacte amb un positiu, sense que els serveis sanitaris, però també els assistencials de tota mena, pateixin una insuficiència crítica d'efectius?
