Quina és la paraula que més sovint ha sortit als mitjans de comunicació en els darrers dies? Segurament tothom encertaria ràpidament la resposta adequada: «coronavirus». És l'epidèmia més perillosa de la història de la humanitat? Evidentment, no. És la que pot produir més víctimes? Tampoc. Per què, doncs, aquest ressò extraordinari i aquesta angúnia generalitzada? Doncs perquè mai no s'havia produït un fenomen d'aquest tipus de manera simultània a gairebé tot el món. D'epidèmies ben greus n'hi ha hagut moltes al llarg de la història. Però temps enrere una malura d'aquest tipus trigava anys a arribar de la Xina a Europa, per exemple. Ara hi arriba en unes quantes hores: les que tarda un avió d'anar d'Àsia fins a qualsevol aeroport europeu. És un més dels efectes de la globalització, que, parlant des del punt de vista històric, fa poc que hem encetat i que, evidentment, té avantatges i inconvenients. La globalització fa que el món sigui molt més petit i certifica allò que s'ha denominat «l'efecte papallona»: o sigui que un fenomen de bon principi menor i local pugui acabar tenint efectes generals i devastadors. La ràpida extensió mundial del coronavirus podria certificar una vegada més la realitat d'aquest «efecte papallona», si s'acaba confirmant que la causa inicial de la pandèmia va ser la venda d'animals silvestres morts, sense cap garantia sanitària, al mercat de Wuhan, a la Xina. La conseqüència directa d'aquelles vendes ha estat, en poc temps, espectacular: un desgavell general a molts països, supressió d'activitats culturals, econòmiques, tancament d'escoles i universitats per quinze dies, caigudes de les borses, aïllaments i confinaments de poblacions, decisions mai vistes com la prohibició de tots els vols entre Europa i el EUA durant un mes... I, és clar, un nombre encara creixent d'infectats i morts a tot el món, en ple procés de globalització.
Però, malgrat tot, la vida política va seguint i no s'ha apagat el ressò de la informació coneguda la setmana passada respecte d'un compte amb 100 milions de dòlars que l'exrei Joan Carles tenia a Suïssa. La notícia va sorgir per les revelacions publicades al Frankfurter Allgemeine, un dels principals diaris alemanys, i al diari suís Tribune de Genève, sobre un compte obert en un banc suís on en el seu moment va ser ingressat l'import esmentat. Els diners procedien de l'Aràbia Saudita i estaven molt probablement relacionats amb el pagament de comissions per la construcció d'un TGV a la Meca. Una gran part d'aquests 100 milions de dòlars van ser transferits a l'amiga de l'exrei, Corinna, com a donació. Una acció difícilment comprensible si és que no amagava altres finalitats. Per acabar-ho d'embolicar, el Congrés de Diputats no va acceptar de crear una comissió d'investigació sobre aquest fet, pel vot negatiu conjunt de PSOE, PP i Vox, mentre que ERC, JuntsxCat, Podemos, Compromís, BNG i Más País hi votaven a favor. Una vegada més, un PSOE poruc i indecís no va gosar dimarts passat afrontar la realitat: la monarquia perd cada dia popularitat i només s'aguanta en l'extrema dreta i en un PSOE massa lligat amb els poders fàctics i econòmics. I és que, avui, el paper de la monarquia és difícil d'explicar i de justificar. La Constitució espanyola li atribueix la funció d'arbitrar i de moderar les institucions. Quines accions d'aquest tipus ha emprès la monarquia en els darrers anys? La constitució diu també que el rei és inviolable i que no està subjecte a responsabilitat. Tot un anacronisme perquè tothom, sigui rei o simple ciutadà, ha de ser del tot responsable dels seus actes.
