L'any sense estiu va començar molt abans de l'1 de gener. Des del segle XV s'havia anat instal·lant a Europa la Petita Edat de Gel, que va tenir moments molt gèlids en unes fases concretes. Una d'elles, anomenada el Mínim de Dalton, se situa entre el 1790 i el 1830. O sigui que quan va començar l'any 1815, amb la caiguda de Napoleó encara ressonant pel continent, res no feia pensar que els temps serien gaire temperats ni meteorològicament ni políticament. Però, com sempre, la cosa era molt susceptible d'empitjorar. El dia 6 d'abril, en una illa remota del que avui és Indonèsia, va saltar pels aires el volcà Tambora, amb una successió d'explosions que es van sentir a dos mil quilòmetres de distància; o sigui, com si avui esclatés un volcà a Manresa i ho sentissin a Atenes. El núvol de gasos que es va escampar per l'atmosfera va anar tancant l'entrada de radiació solar i l'any següent, el 1816, tot l'hemisferi nord era un erm hivernal i boirós corprès per una fredorada que va matar totes les collites, va estimular les epidèmies i va modificar, fins i tot, el ritme dels monsons. La cara bona va ser que les vistes espectrals de Londres pintades per Turner van anticipar l'impressionisme, i uns dies llòbrecs a Ginebra de tertúlia amb Lord Byron van inspirar en Mary Shelley el naixement de Frankenstein. El 1816 es coneix com l'any sense estiu. El 2020 serà l'any sense primavera. Ens la robarà un virus que la glaçarà. Esperem que sense monstres.
