Primer va ser la lleona de Girona i ara li toca el torn a la Moreneta. El temor pel coronavirus s'estén amb més apressament que el virus mateix. A Montserrat ja no és possible besar la marededeu, senyar-se amb aigua beneita i donar-se la pau entre els fidels. De moment, enlloc no s'ha prohibit tocar els diners amb les mans, però tot arribarà. I si triga gaire a arribar potser no caldrà prohibir-ho perquè ja no quedaran diners per remenar. És curiosa i, en part comprensible, l'alarma i els efectes generats per aquesta pandèmia. Tanmateix, sovint oblidem que, quan naixem, tots som portadors d'un virus molt més estès i fatídic, que podríem anomenar cronovirus i que marcarà, si ningú no hi posa remei, l'inici i el final del temps de cadascú. Aquest agent morbós, conegut popularment com a llei de vida, el duem inoculat des del néixer i actua més de pressa o més a poc a poc en funció d'alguna d'aquestes circumstàncies, descrites amb els eufemismes d'atzar, destí i voluntat divina. I també, en la majoria dels casos, es desenvolupa més ràpidament a causa de dues realitats tothora actuals: la guerra i la fam. Se'n parla poc, del cronovirus, altrament dit el pas del temps. De vegades en parlen amb nostàlgia, consternació o resignació els poetes i els obituaris dels diaris, si es tracta de gent important. Si no se'n parla, és com si no existís, malgrat que diàriament envia a l'altre barri milers de víctimes. A diferència del coronavirus, el virus del pas del temps fa de mal resoldre. Gairebé tant com l'alopècia o l'halitosi. Els dos virus tenen en comú, però, que tant afecten el ric com el pobre, si bé, una vegada més, torna a ploure sobre mullat. Amb una mica de sort i encert, el coronavirus passarà, però la fam i les guerres continuaran mantenint ben viva l'expansió del cronovirus més letal, sense que ningú s'esforci a donar la pau a qui, algun dia, tal vegada haurà d'acollir-nos, fugint d'alguna altra pandèmia.
