El conte de Monterroso, ja saben, aquell del dinosaure, és avui la realitat que ens banya. Et lleves i el coronavirus encara és allà. Cap dels nostres malsons hauria previst una situació com la que ens ha tocat viure. A aquesta generació que ja ha viscut la crisi més gran del segle, la revolució fallida de l'independentisme i el Barça de Guardiola. Tot l'inimaginable ha succeït en les nostres vides, preparades, si de cas, per la memòria tan útil dels més grans, per a les guerres. Però no per a això, per a aquest trencament d'allò que ens defineix: la sociabilitat, l'estranyament de les llargues distàncies, l'aquí i ara tot plegat. Avui, a un metre i mig de distància del món ens trobem com el nàufrag en l'illa perduda, com el soci blaugrana a la sala de trofeus del Bernabeu. No hi haurà redempció possible per als que aquests dies han vist com el món, tan a prop de tot fins ara, avui s'allunya cent centímetres i aquesta distància ens sembla infinita. Avorrim l'avorriment quan els dies que són tots com l'anterior ens semblen estèrils, però avui enyorem aquesta normalitat que fa que les nostres vides s'assemblin sempre. L'alienació respecte del que ens és més propi és el més dolorós del confinament que no hagi patit (encara) la malaltia. Potser demà, amb símptomes, enyorarem estar confinats i a un metre de distància.
