Ara fa trenta anys tot Alemanya celebrava la recent caiguda del mur de Berlín i la imminent reunificació del país. Tota? No, Bonn, la petita ciutat a la vora del Rin on va néixer i créixer Ludwig van Beethoven, restava en estat de xoc.

Tot va començar l'any 1948. Un cop americans, anglesos i francesos van haver decidit que preferien dues alemanyes oposades en lloc d'una de sola i neutral (model reservat per a la veïna Àustria), els calia resoldre la difícil qüestió de la capitalitat. Berlín, aïllada de la resta del ter-ritori federal i amb un estatus polític i militar singular, no ho podia ser. Si triaven Munic, a Hamburg s'empiparien; i al revés. Rivalitats semblants existien entre Colònia, Düsseldorf, Stuttgart, Frankfurt o Hannover. Finalment, van optar per la solució d'altres països de configuració federal (Austràlia amb Camberra, el Canadà amb Otawa o Sud-àfrica amb Pretòria): ubicar la capital en una ciutat menor i estratègicament situada, a fi d'alterar el mínim possible els equilibris territorials. Bonn fou l'escollida, entre altres raons, perquè és a prop de la frontera i està situada a la riba occidental d'aquesta gran barrera natural que és el riu. Això significava que, en cas d'una quarta guerra francoalemanya, els tancs aliats arribarien a la ciutat fent una curta passejada.

El cas, però, és que l'any 1990, després de 42 anys d'acollir la residència oficial dels cancellers, el parlament federal, ministeris i ambaixades, i de veure el seu nom al costat de París, Londres, Roma o Moscou, d'un dia per l'altre, Bonn va tornar a convertir-se en el que sempre havia estat, una avorrida i prescindible ciutat de províncies. I malgrat que econòmicament va superar bé la sotragada i que la ciutat acull actualment les seus d'empreses com DHL, Deutsche Telekom o (ep!) Haribo, a més de la delegació de Nacions Unides a Alemanya i d'una pila d'oficines i dependències governamentals, el cert és que el trauma, entre els seus habitants, no està ni de bon tros superat. En la vida de les persones o de les ciutats, els diners, els recursos materials, són molt importants, però la fama i el reconeixement són droga dura.

D'aquell atzar històric, Bonn conserva un entranyable i decadent aire anys setanta, amb tots aquells macroedificis públics i hotels construïts en l'època gloriosa i amb referències constants, en forma de frases, o fotografies, tant a l'espai públic com en bars, botigues i restaurants, als vells bons temps i als seus quatre herois: Adenauer, Brandt, Schmidt i Kohl .

Com sabeu, actualment Berlín torna a ser la capital de l'Alemanya reunificada. Havia de ser així per compensar geogràficament l'annexió de l'est i per escenificar una certa continuïtat històrica amb l'Alemanya prussiana. Malgrat això, en termes de descentralització i federalisme, el país està a anys llum del triangle jacobí (França, Itàlia i Espa-nya), no només en blindatge de competències i en autonomia fiscal dels diferents Ländern, sinó també en dispersió per tot el territori, tant d'organismes públics com de seus de grans empreses i institucions que saben que ser físicament a prop del lloc on se celebra el consell de ministres no els comportaria avantatges significatives.