Segons la llegenda, l'any 1453 els teòlegs de Constantinoble debatien sobre el sexe dels àngels mentre els turcs assaltaven la ciutat. Polèmiques d'aquests dies recorden aquell quatre esperpèntic. Mentre discutim si són verdes o madures, fa la seva.

Sánchez insisteix que el virus no entén de territoris. Mitja veritat, pitjor que una mentida. El virus no viatja sol sinó a bord de persones infectades, i aquestes es poden aturar perquè no penetrin en un territori. Si un espai es tanca ben tancat, els virus de fora no hi entraran i els de dins no en sortiran.

Dit això, pensar que els forasters fan disparar el nombre de casos podia ser correcte fa deu dies, però no ara. Com a mesura profilàctica, frenar-los té una utilitat semblant a posar-se el preservatiu després del coit. Però és una mesura sorollosa que projecta l'aparença que es treballa amb decisió.

Que aixequi la mà el que no hagi pensat cap acudit de generals carregats d'estrelles i medalles dissenyant sobre el mapa topogràfic les estratègies de campanya contra l'exèrcit invasor del coronavirus. «Es que no se les ve, mi general», diria el sergent Arensivia de l'Ivà.

Potser el paper dels militars serà repartir casa per casa les seves delicioses racions de supervivència. S'ha posat en marxa la competició «jo soc el més dràstic» i la subhasta a l'alça dels confinaments acabarà tancant tothom a la seva cambra de bany, prèvia desinfecció amb lleixiu sense diluir.

Sánchez anuncia mirant a càmera, impassible, dos-cents mil milions d'euros «mobilitzats» per parar el cop econòmic. Un vint per cent del PIB espanyol. Els governs decideixen gastar uns diners que no tenen perquè en altre cas encara en tindran menys. Si els milions inventats no activen una economia en estat d'espasme, els milions de veritat s'esfumaran com el que són realment els diners: unes hipòtesis de futur sense compromís.

Com que als bars on llegim el diari de franc estan tancats, als quioscos algunes capçaleres s'esgoten ràpidament.

Demanava Salvat Papasseit per a La casa que vull: «Que es guaiti ciutat des de la finestra / i es sentin els clams de guerra o de festa / per ser-hi tot prest si arriba una gesta». Des de la finestra -el balcó, de fet- veig ciutat però no puc anar-hi ni prest ni tard, perquè la gesta, la guerra i la festa consisteixen a quedar-se a casa. El món està ben girat, que deia la padrina d'un cantautor.