El dia en què es va anunciar l'estat d'alarma, nosaltres, sempre pioners, ens vam fixar en les perruqueries i les tintoreries. Com ens agrada el detall, el que és nimi. Ho preferim perquè som així, els espa-nyols, gent que fuig del focus per col·locar-se sempre a les arestes del problema, que són més dúctils i còmodes. La perruqueria, els supermercats, Twitter, el paper de vàter. Cada vegada tinc més clar que les crisis que vindran seran més difícils de superar precisament per aquest individualisme exasperant que impera a la nostra societat. Un mirar-se el melic patètic i que, irònicament, en comptes de salvar-te et condemna una mica més.
Són dies d'angoixa, de dubtes. El que va començar sent una broma llunyana va anar acostant-se cada dia més, lentament, fins a acabar cobrint-ho tot amb cert cinisme. El que abans era insubstancial, banal, ara és transcendental. Anar al lavabo és una petita aventura. Anar al supermercat, ni us ho explico. Les nostres vides, abans gairebé buides durant la majoria de temps, ara són plenes d'obstacles i peripècies diverses. Però seguim sense entendre res. A Espanya tot va una passa enrere, presos d'una autoconfiança que fa molts anys que està aixafada, autoparodiada. Som immunes al mem i a la sàtira perquè ens n'hem apropiat lentament. I ara, quan cal més serietat i empatia, apel·lem al contrasentit, al mem i a la paròdia.
Vull que fem un exercici fàcil. Pensem en el del costat. En el metge, l'infermer, el que treballa com una mula al supermercat perquè tu puguis confinar-te com déu mana. Aquell que s'exposa per tu. El que, en arribar a casa cansat, veu com una part dels seus conciutadans fa broma i fa veure que, al cap i a la fi, això del virus no és tan greu perquè «psè, som joves i no ens passarà res». Sincerament, no us mereixem.
