El meu avi explicava que el dia que es va acabar la guerra, en ple col·lapse de tot, ell i un amic van tornar de Barcelona a Manresa a peu. Haver de caminar un parell de dies no els preocupava, però els neguitejava la possibilitat d'ensopegar amb algun escamot descontrolat pel camí. D'un bàndol o de l'altre. El sol fet de saludar d'una manera o una altra en creuar-se amb els desconeguts els podia portar problemes. Per evitar-ho van decidir agafar una barra de pa sec i portar-la a la mà. Així, si saludaven no podien ni aplanar la mà; ni tancar el puny. Ara, en aquesta guerra nostra, per anar pel carrer també; cal una barra de pa. És ben curiós.
