En aquests dies estranys he pensat en la meva mare, que aviat farà onze anys que ja no hi és. L'he recordada asseguda a la seva butaca, veient la tele, i m'ha semblat com si la sentís quan, atònita davant d'algunes d'aquelles notícies que et fan adonar que el món s'està tornant boig, exclamava en veu baixa: «Sort que jo ja no ho veuré». Suposo que el que menys es podia imaginar és el que ens està passant ara. Ningú es podia ni tan sols plantejar una situació com la que estem vivint. En una sola setmana de reclusió hem vist coses que mai ens haurien passat pel cap, i en aquesta prova del cotó fluix que solen representar les situacions límit han aflorat a la vista de tots els herois i els malvats que habiten entre nosaltres. I la gent ha sortit a les finestres a dedicar aplaudiments als uns i cassolades als altres, en unes manifestacions de suport o de rebuig dirigides a unes persones molt concretes de cada bàndol. Afortunadament, però, hi ha molts més herois i moltes més heroïnes que les persones que ens cuiden des del món sanitari. I també, per desgràcia, hi ha molts més corruptes que el rei emèrit, alguns de tan propers com els que configuren el clan dels Pujol. Tipus que sense cap mena de moral ni cap mena d'escrúpols han arrambat milions d'euros que haurien servit, entre altres coses, per dotar de més mitjans i més personal un sistema sanitari públic que ara evidencia més que mai el seu dèficit. Són personatges que tots tenim al cap. Afegiu-hi també els que, des de la política, l'han debilitat en favor de la sanitat privada o els que avantposen els seu benefici al benestar dels avis a les residències. Faltarien paelles per dedicar-los una cassolada a tots.
He pensat també aquests dies en algú que va ser «jefe» meu i ara és un amic de fa molts anys. En té 76, n'ha vist moltes, de coses, i espero que encara n'hi quedin moltes més per veure. És un home agut i divertit amb qui havia rigut moltíssim. Entre les moltes de les seves sortides me n'ha vingut al cap una que solia tenir després d'haver-se hagut de mossegar la llengua davant d'algun personatge indesitjable. L'he recordat en aquelles ocasions, dret, gairebé hieràtic, amb l'expressió de qui s'ha hagut de contenir fins al límit del seu aguant, brandant el cap i exclamant com si parlés amb ell mateix: «I pensar en tanta gent bona que es mor cada dia!»
No vaig sortir a picar amb cap cassola, però aquesta setmana he pensat en molts indesitjables que van fent la viu-viu i en tota la gent bona que es mor cada dia.
